Fora del nucli emmurallat van aparèixer altres hàbitats. A l'interior, el nucli rural de Llofriu s'esmenta l'any 1062 (Lofrid), com a possessió del comte de Barcelona Ramon Berenguer I, i la seva església de Sant Fruitós, el 1121. A la costa, la por al mar va ser la responsable que els barris que s'hi van establir fossin temporals fins al segle XVIII. Tamariu apareix documentat l'any 1039 i Calella i Llafranc, en el capbreu del monestir de Santa Anna de 1339-1345.
Ramon Berenguer III el Gran, en testament sacramental del 1130, llegà diversos masos de Palafrugell als monestirs empordanesos de Sant Miquel de Cruïlles, Sant Miquel de Fluvià, Sant Pere de Rodes i Santa Maria de Vilabertran. El rei Alfons el Cast va prometre la senyoria de Palafrugell com a assignació d’esponsalicis a la seva futura muller Sança de Castella, amb qui es casà el 1173. Aquesta donació no va ser obstacle perquè el mateix rei posés fi al domini directe del casal de Barcelona sobre Palafrugell.
En el seu testament del 1194, publicat el 1196, el rei Alfons I el Cast, de Catalunya i Aragó, va cedir els termes de Palafrugell i Mont-ras a l'ordre dels Cavallers del Sant Sepulcre; l'any 1250 es va formalitzar la cessió al Priorat de Santa Anna de Barcelona, de l'esmentat ordre, concessió confirmada per Jaume I el mateix 1250 i per Pere el 1260, i el prior va ser anomenat baró de Palafrugell o de les Set Torres, perquè la vila era protegida per un recinte de muralla que tenia set torres. Aquesta institució eclesiàstica va ser fins a les desamortitzacions fetes durant la Revolució Liberal el principal senyor de les terres que conformen el municipi actual, per bé que hi va haver altres senyors eclesiàstics i laics amb possessions en el terme. Pels volts del 1288 el prior Jaume de Font alliberà els seus vassalls dels mals usos.

13 de juliol de 1633. Àpoca atorgada per Pere Pla, prevere obtentor del benefici segon sota la invocació de sant Quirze de l’església de Palafrugell, a favor de mestre [...] Colomer. Fons Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Les torres de guaita i Sant Sebastià. El 1251 Jaume I concedí un important privilegi a la vila de Palafrugell pel qual l’eximia d’allotjar tropes, excepte en el cas de visita personal del rei i els seus fills, i el 1257 lliurà un decret de protecció a favor de l’orde del Sant Sepulcre, del prior i comunitat de Santa Anna de Barcelona i el seu castell de Palafrugell.
El pas del temps ha esborrat gairebé la totalitat del passat arquitectònic medieval de la població. L'any 1816, acabada la Guerra del Francès, van començar les obres de demolició de les torres i gairebé un segle després, el 1908, en va caure l'última, la torre de Can Moragues. En l'actualitat tan sols es conserva un traçat irregular de carrers estrets i cases remodelades entre l'església de Sant Martí i plaça Nova, una zona que els palafrugellencs encara anomenen dins la vila.
El 1374 Pere el Cerimoniós va vendre al prior de Santa Anna, que ja posseïa la jurisdicció civil, l’alta jurisdicció criminal del terme del castell de Palafrugell. D’aquesta manera, el priorat obtingué el domini jurisdiccional absolut del lloc, que li permeté d’aixecar forques com a testimoni de poder, en el turó conegut encara avui pel nom de puig de les Forques, dins l’actual terme de Mont-ras. En aquest segle consta que la vila es regia per consell obert de tots els veïns reunits a la plaça pública.

Nucli emmurallat medieval de Palafrugell. Basat en disseny de l'Ajuntament de Palafrugell. - (Ampliar)

La batalla de les illes Formigues. El 1285, el rei de França Felip III l'Ardit havia decidit envair Catalunya amb un gran exèrcit, al que el Papa Martí IV donà la consideració de croats, per a fer costat al seu cosí Carles I d'Anjou en conflicte amb la Corona d'Aragó pel tron de Sicília. El Rei de Mallorca, Jaume II, també el recolzava. A Catalunya, el rei Pere el Gran havia ofès als nobles a causa del seu exercici de l'autoritat reial, i va rebre escàs suport per la seva part. Tanmateix, les atrocitats comeses pels invasors aixecaren a les ciutats i al camp en contra d'ells.
L'exèrcit invasor avançava lentament, rendint les obstinadament defensades ciutats una per una, comptant amb la cooperació d'una flota, estacionada en esquadrons al llarg de la costa, que portaven subministraments des de Narbona i Aigües Mortes. De fet, les línies de subministrament depenien totalment de la flota francesa.
El rei Pere es va adonar que la interrupció de les línies de subministraments franceses els forçaria amb tota seguretat a retirar-se. Per això, estava disposat a arriscar Sicília durant un temps, i cridà a la flota catalana, sota el comandament de l'almirall Roger de Llúria, de Palerm a la costa catalana. L'almirall arribà a Barcelona el 24 d'agost, on va ser informat de la disposició de la flota francesa.

Combat entre una galera i una nau d'alta borda. Segle XIV. Detall d'una taula d'enteixinat procedent del cor del santuari de Nuestra Señora de la Fuente de Pena-roja, Terol. MNAC. - (Ampliar)

Roger de Llúria es va adonar que si podia trencar el centre de la línia dels esquadrons, de tan estirada com estava podria posteriorment desfer-se dels extrems. En la nit del 28 d'agost, va caure sobre l'esquadró central de la flota francesa prop de les Illes Formigues. La flota catalana va encerclar les línies enemigues i, amb un ús enèrgic dels esperons, i una destructiva pluja de viratons llançats amb ballestes, arrasà les cobertes franceses. La victòria va ser completa.
La derrota francesa va ser seguida, com era habitual en les guerres navals de l'època, per una matança massiva. Uns tres-cents ferits es varen ofegar el dia 29, mentre que uns 260 presoners se'ls va cegar abans de retornar-los a França acompanyats per un home a qui es deixà borni. Només una cinquantena de persones notables amb possibilitat de pagar rescat salvà la vida.
Seguidament, Roger de Llúria es va apropar a Roses, i la nit del 3 al 4 de setembre enganyà l'esquadra francesa que hi era estacionada disfressant-se amb els colors francesos. En mar obert, els francesos van ser derrotats. Roses va ser recapturada i els subministraments emmagatzemats, capturats.

Galera. Tauleta d'enteixinat. Ca. 1300. Procedeix d'una casa senyorial del carrer de Lledó de Barcelona. MNAC. - (Ampliar)

"A partir d'ara no hi haurà peix que s'atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d'Aragó", deia Roger de Llúria. El comandant ordenà als almiralls Ramon Marquet i Berenguer Mallol que, mentre ell provava de recuperar Roses, s'enduguessin a Barcelona tots els vaixells francesos que havien quedat a Palamós i Sant Feliu de Guíxols.
Aquesta derrota naval, junt amb la que es va produir a terra en el coll de Panissars, va forçar a Felip III a retirar-se. Felip, greuement malalt, moriria a Perpinyà. Els francesos mantingueren l'ocupació de la Vall d'Aran fins al 1313, quan va ser recuperada per Jaume II, el qual va restituir els "usos y constitucions" dels seus habitants, suprimits pels francesos.
La derrota francesa va suposar també la confiscació del regne de Mallorca per part del rei Pere. Jaume II de Mallorca no recuperaria el seu regne fins al 1295.

Ermita de Sant Sebastià. 1900-1925. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Les torres de guaita i Sant Sebastià. Del segle XV al XVIII, quan el perill provenia del mar, de les naus pirates i corsàries al servei de l'Imperi otomà que tenien base a Alger, es va construir una extensa i efectiva xarxa defensiva. El municipi conserva un ric patrimoni d'aquesta època en forma de torres de vigilància i de defensa annexes a masies. Encara avui una quinzena de torres remodelades s'aixequen dins del nucli urbà, Mont-ras, Calella i les planes d'Ermedàs i Santa Margarida.
Damunt el cap de Sant Sebastià s'erigeix la més antiga de totes. La torre, que porta el nom del copatró de la vila, va ser començada el 1441 i a la planta baixa hi havia una capella dedicada al màrtir. Al segle XVIII es va construir el santuari de Sant Sebastià i es va incorporar a la torre ermita una nova església i també una hostatgeria que va rebre pelegrins d'arreu del país.

Carrer de l'Arc, Palafrugell. - (Ampliar)

Davant els desordres que es produïen, el 1400 el prior Joan de Pradell proposà una reorganització que va fer que el govern municipal fos encomanat a quatre jurats i dotze consellers, nombre que quedà reduït a vuit a partir del 1504. El prior es reservà el dret de nomenar el batlle, d’una terna que li presentaven els jurats, i el jutge, i tingué un procurador a la vila, càrrec que més endavant hagué de ser confiat a un canonge de la comunitat per a evitar la mala administració, que havia esdevingut endèmica. El 1445 el prior concedí llicència per a construir la torre—ermita de Sant Sebastià de la Guarda, que fou molt important per a la vigilància del litoral i la seguretat de la població.
Durant la guerra civil contra Joan II la població es posà al costat la Generalitat. El 1471 la vila capitulà davant Joan II al mateix temps que altres pobles de la comarca. Aquest mateix any el rei cedí la jurisdicció civil i criminal de Palafrugell a Bernat Margarit, governador de Catalunya. El prior protestà i reivindicà els seus drets, i les jurisdiccions li foren retornades pel rei Ferran el 1479. El 1485 els remences assetjaren la vila durant dos dies, però no la van poder ocupar.

Pati de l'ermita de Sant Sebastià. 1910-1925. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

De l'expansió del segle XVI a la crisi del XVII. L'època de fortificació de les masies va lligat també al creixement generalitzat que es produeix al segle XVI després de les penúries viscudes arran de la crisi baixmedieval i les epidèmies reiterades que va viure la vila durant la segona meitat del segle XV. L'any 1553 el municipi comptava aproximadament amb 960 habitants.
El 1543 el sometent de Palafrugell, format per uns 200 homes encapçalats pel batlle Sebastià Caixa, acudiren a defensar la vila de Palamós escomesa per l’estol de Khair ed-Din Barba-rossa, i molts hi moriren. La població vivia en aquesta època en permanent sobresalt pels atacs dels pirates i corsaris. Durant el segle XVI s’hi afegiren encara altres grans malvestats: pestes, aiguats, guerres, que limitaren el desenvolupament de la vila.
Al segle XVI el municipi va acollir immigrants occitans i van aparèixer nous barris fora muralla: els ravals de Dalt i de Baix, la Caritat, les Botines, la Tarongeta, el Pedró, la Garriga, les Cases Noves i el Vilar, agrupacions de cases que s'aniran ampliant al llarg del segle XVII no sense patir els efectes de la catastròfica pesta bubònica del 1652, que va causar en dos anys uns 230 morts, ni tampoc les conseqüències de les guerres contra Felip IV.

El Centre Fraternal, Palafrugell. - (Ampliar)

El 1638 la revolta dels veïns contra les tropes castellanes que s'allotjaven dins del municipi, passant per alt així el privilegi que el rei Jaume I havia atorgat a la vila el 1251, va donar lloc al combat de Palafrugell, uns fets que alguns historiadors consideren un dels precedents de la Guerra dels Segadors. La revolta popular va tenir lloc el 20 de juliol, dia de Santa Margarida, en protesta pels més de 300 soldats que residien a les cases dels propis veïns. Hi moriren dos capitans i alguns soldats i, en represàlia foren enviades a la vila tres companyies de càstig. La repressió va ser brutal: algunes de les cases van ser incendiades i algunes esglésies saquejades. El 1640, en esclatar la Guerra dels Segadors, les tropes castellanes van cremar 28 cases i van saquejar l'església de Santa Margarida, en el que es considera el precedent del Corpus de Sang, que va iniciar la Guerra dels Segadors. Poques setmanes abans del Corpus de Sang, el 7 de juny de 1640, Palafrugell va patir altre cop les conseqüències del pas de la soldadesca castellana.
Durant la Guerra de Successió, el 1713, la població va rebre uns altres visitants: hi entraren tropes franceses, defensores de la causa de Felip V, que perpetraren diverses violències.

Fàbrica de taps. 1903. Brück & Sohn Kunstverlag Meißen, Viquipèdia. - (Ampliar)

El creixement del segle XVIII. Després de la Guerra de Successió (1705-1714), el poble va experimentar un creixement demogràfic i econòmic espectacular. Entre 1719 i 1787, la vila va passar de 726 habitants a 2.377, el que es va traduir en un important creixement urbà i en la consolidació de barris que fins aquells moments havien estat hàbitats temporals, com Calella, Llafranc o Tamariu. Fins llavors, el bestiar, la captura de corall, la pesca i el conreu de tota mena de cereals havien estat les activitats productives bàsiques.
A partir del segle XVIII el municipi, com moltes altres poblacions empordaneses, va especialitzar-se en el conreu de la vinya, que va ocupar terres improductives fins llavors, a prop dels penya-segats i del mar. També aquests nous productes van possibilitar un increment dels intercanvis amb els mercats europeus i les colònies d'ultramar. Així, Calella va esdevenir el port natural dels productes agrícoles i artesanals d'algunes poblacions empordaneses de l'interior.

L'església de Sant Martí de Palafrugell. - (Ampliar)

L'autèntica protagonista del redreçament econòmic, però, va ser l'aparició de la manufactura surera. L'any 1760 en el "Llibre de confirmacions de la Parròquia de Sant Martí" apareix la referència d'un jove taper, Anton Ferrer. A finals del segle, un funcionari de l'Administració borbònica que viatjava per Catalunya, Francisco de Zamora, anotava en el seu diari que hi havia treballant uns 300 tapers.
El port de Calella havia començat a tenir una activitat important i, amb la progressiva minva de la pirateria, s’hi formà una població estable. Però la Guerra del Francès (1809) afectà de nou la vila, i les tropes napoleòniques entraren a la població.
El 1845, durant el regnat d'Isabel II, a Palafrugell existien 31 fàbriques de taps que donaven feina a unes 327 persones. A inicis del segle XIX van aparèixer també les primeres organitzacions obreres, la primera d'elles, la Germandat del Carme, que és de l'any 1803, unes agrupacions embrionàries que actuaren de model quan es varen crear les societats de socors mutus a partir de la segona meitat del segle.
Palafrugell fou una de les viles industrials empordaneses on més arrelament tingué el republicanisme federal, i molts palafrugellencs participaren en l’alçament republicà conegut amb el nom de Foc de la Bisbal (1) (1869). Durant les guerres carlines la vila es manifestà eminentment liberal.

Coral La Taponera de Palafrugell. 1883-1900. Arxiu d'imatges Museu del Suro, Viquipèdia. - (Ampliar)

La indústria surera. El segle XX. El suro i les indústries derivades van convertir-se entrat el segle XIX en la principal activitat econòmica del municipi i la seva mecanització, fa cent anys, va transformar un vila agrària en una ciutat industrial. El suro va produir també una nova societat regida per valors, costums, pràctiques socials i formes d'oci modernes. Al Palafrugell d'inicis del segle XX havien aparegut els primers clubs esportius, diverses societats recreatives, com l'Ateneu Palafrugellenc, el Casal Popular, etc., casinos, com el Centre Fraternal, el Cercle Mercantil..., i un nombre considerable de bars, cafès i clubs classicistes.
Els ingressos que va suposar la indústria per a la corporació municipal i per a algunes famílies van possibilitar la construcció d'alguns edificis emblemàtics de l'època: el xalet modernista de Can Mario, el casal de Can Bech de Careda, la Casa Almeda, l'Econòmica Palafrugellenca, seu de l'actual biblioteca, i les construccions públiques del Mercat Cobert, l'Escorxador municipal i l'Escola d'Arts i Oficis.

Llafranc. 1936. Arxiu municipal de Palafrugell. - (Ampliar)

Tot això va anar acompanyat d'un creixement de la població; l'any 1910 Palafrugell, amb 9.018 habitants, era el segon municipi més poblat de la comarca, i d'una gran expansió urbana, motivada per l'aparició de noves fàbriques, una moderna i mecanitzada fàbrica de suro que va representar la decadència definitiva de l'artesanat taper.
L'any 1900 es va crear la gegantina Manufacturas de Corcho S.A., que va liderar durant la dècada de 1920 l'exportació industrial espanyola. Avui d'aquella empresa en queden les naus que alberguen la Fundació Vila Casas i també la torre d'aigua, construïda per l'arquitecte Guitart, que, al bell mig de la plaça de Can Mario, s'ha convertit en un dels elements més visibles del paisatge urbà de Palafrugell.

Retrat de grup dels components de l'orquestra-cobla La Principal de Palafrugell. A la part inferior hi figuren els noms dels components. 1920-1930. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

L'impacte del turisme. L'any 1933 va celebrar-se en el santuari de Sant Sebastià una primera assemblea de turisme, davant destacades autoritats de la II República, amb la intenció de planificar una demanda que anava en augment i limitar el creixement desmesurat en la franja marítima. El 1932 s'havia creat el Foment de Turisme Municipal i tres anys més tard, arran dels acords presos en l'assemblea de Sant Sebastià, l'Associació de Municipis i el Patronat de la Costa Brava, organismes carregats de bones intencions que la Guerra Civil es va encarregar d'esborrar.

Calella de Palafrugell. 1936. Arxiu municipal de Palafrugell. - (Ampliar)

La Guerra Civil va començar quan Palafrugell celebrava la seva Festa Major, de la que es varen anular els darrers actes en prendre consciència de l’abast de la revolta. A partir d’aquest moment una de les tasques va ser la construcció d’elements de fortificació i defensa, refugis per a la població i un anell de trinxeres que protegien especialment els accessos des de les platges. Per a aquestes feines, a més de treballadors municipals i voluntaris, també es va fer treballar als detinguts de la revolució.
De totes aquestes construccions es conserven a l’avinguda del Mar de Calella dos nuclis: dos nius de metralladores a la zona més propera a la població entre els quals encara s’identifica una trinxera; i diversos elements defensius i un refugi a la zona del Puig Rodó.

Plànol de la façana de les escoles graduades per a nens i nenes. Isidre Bosch. 1935. Ajuntament de Palafrugell. - (Ampliar)

Acabada la postguerra, el turisme i tots els sectors derivats van substituir el suro com a principal motor econòmic. El turisme, però, no era un fenomen nou ni desconegut. Abans de la guerra havia estat una activitat reduïda, circumscrita a les classes més acomodades de la societat catalana, espanyola i europea. Els russos de Cap Roig, Nicolas Woevodski i Dorothy Webster, són l'exemple més revelador d'aquest tipus de turistes. A mitjan anys vint van arribar al municipi i van construir dalt del cap Roig un castell d'inspiració tardomedieval i un jardí botànic que ha arribat a acollir més de 500 espècies botàniques de tot el món.

Barques a la sorra de la platja de Port Pelegrí. Calella de Palafrugell. 1930-1940. Salvador Crescenti. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

A partir de 1955 va produir-se el definitiu boom. La vila va continuar creixent i van aparèixer nous barris per acollir la població immigrada mentre que a la franja marítima van proliferar els habitatges de segona residència. De la dècada dels seixanta daten algunes de les infraestructures més aplaudides, com l'autovia de Calella (1967), i més discutides, com el port esportiu de Llafranc (1963), nous centres educatius i altres equipaments i activitats vinculades amb l'esport i la cultura, com l'estadi Josep Pla Arbonés, la Casa de Cultura, etc.
Una transformació urbana que anava en consonància amb un ressorgiment cultural i social de la vila que va organitzar les Festes de Primavera l'any 1963 arran de la prohibició governamental de celebrar el Carnaval, i la Cantada d'Havaneres de Calella el 1967 per recuperar unes cançons d'una època en què més d'un havia provat de fer fortuna a Cuba.

Cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell. 2007. Viquipèdia. - (Ampliar)

Evolució demogràfica de Palafrugell. Les dades dels anys 1497-1553 s'han estimat en base als focs: 1497, 169 focs; 1515, 108 focs; 1553, 213 focs. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. - (Ampliar)

---

Notes
(1) El foc de la Bisbal o Fets del 6 d'octubre fou l'enfrontament més important ocorregut durant l'aixecament federalista de 1869 i que va tenir lloc a la Bisbal d'Empordà el 6 d'octubre de 1869. S'hi enfrontaren les tropes del governador militar de Girona i una partida armada republicana d'uns dos mil homes que s'havien fet forts a la ciutat. La majoria dels efectius republicans eren menestrals de la indústria surera. - (Tornar al text)

---

Bibliografia
"Memòria d'excavació arqueològica. Nom del jaciment: Poblat ibèric de Sant Sebastià de la Guarda". Antoni Rojas Rabaneda. 2006. Universitat de Girona.
"Noves aportacions per al coneixement del poblat ibèric de Sant Sebastià de la Guarda (Llafranc, Palafrugell)". Josep Burch, Antoni Rojas, Jordi Sagrera. 2003. Institut d'Estudis del Baix Empordà. ISBN 84-921668-7-8.
"Caracterització arqueològica i geològica de les produccions de rajoleria d'època romana de Llafranc (Baix Empordà)". Xavier Rocas, Carles Roqué, Lluís Pallí. 2003. Institut d'Estudis del Baix Empordà. ISBN 94-921668-7-8.
"Memòria de la República i la Guerra Civil". Lluís Ros i Medir. 2006. Arxiu Municipal de Palafrugell.

---

www.palafrugell.cat/------Web oficial de l'Ajuntament de Palafrugell.

(Imatges base capçalera: Viquipèdia)