Vilallonga de Ter. Història

Plànol del Castell de la Roca de Pelancà, Vilallonga de Ter. 1719. Jacques Pennier. Arxiu Militar d'Àustria. Viena. - (Ampliar)

Vista del carrer de Setcases de Sant Martí de Vilallonga. 1911. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Escut dels Descatllar, segons el manuscrit de J.P. Colomer.

Imatge de la Mare de Déu del Santuari de Sant Martí de Vilallonga. 1911. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

El rei Jaume I (1208-1276). Viquipèdia - (Ampliar)

Soldat d'infanteria de la Guerra Civil (1462-1472). Dibuix de Francesc Riart. - (Ampliar)

Vista del veïnat de la Roca, situat a la solana del gran penyal, a Vilallonga de Ter. 1930. Joan Subias Galter. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Església de la Mare de Déu de la Pietat de la Roca, a Vilallonga de Ter. 1989. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Sant Julià de Tregurà. Viquipèdia. - (Ampliar)

Dona en un carrer de Tregurà de Dalt. 1907. Cèsar August Torras. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya. - (Ampliar)

Tregurà de Baix. La Capella. Viquipèdia. - (Ampliar)

Dones en un carrer de Tregurà de Dalt. 1900-1923. Cèsar August Torras. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya. - (Ampliar)

Vilallonga de Ter. 1980. Joaquim Curbet Hereu. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Enterrament de Joan Ponç i Bonet, al veïnat de La Roca de Pelancà. 1984. Joan Comalat Vila. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Vilallonga de Ter

Història de Vilallonga de Ter.

Les primeres referències documentals. Documentat des del 1011 el lloc de Vilallonga, i l'església de Sant Martí des del 1183, al seu terme tenien propietats el monestir de Ripoll i el de Camprodon, però el domini senyorial era de la família Catllar o Descatllar, senyors del castell del Catllar, que s'aixecava en un penyal a la dreta del Ter, inaccessible per tres dels seus costats i envoltat en part pel Ter, prop del límit entre els termes de Vilallonga i Setcases.
Existia almenys des d'abans del 1070 (castell de Castlario), i donà origen al llinatge Descatllar, que, a més de dominar tot el terme de Vilallonga amb els seus agregats, llevat de Tregurà, eren senyors de Rocabruna (Garrotxa), i més tard del castell de Besora i altres dominis (1). Fins a la publicació del Reial Decret de 27 de juny de 1916 el municipi es deia simplement Vilallonga.

Vista parcial de Sant Martí de Vilallonga de Ter. S'observa l'absis de l'església en primer terme. 1911. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

La indústria. Hi havia hagut fargues i molins i alguns punts d’extracció de mineral, reflectits en topònims, com les Mines, els Meners o la font dels Meners, i també consta l’existència de paraires i teixidors de llana, lli i cànem a Vilallonga i fins a Abella als segles XVII i XVIII. Les úniques activitats industrials modernes són dues importants centrals elèctriques; la més antiga és la de Vilallonga de Ter o central Brutau, sota les Roquetes. Iniciada el 1903 i inaugurada i ampliada el 1909, és la primera central que transmeté energia des del 1903 a llarga distància (fins a 32 km), la qual pren l’aigua del Ter dins el terme de Setcases. Els edificis que la constitueixen són exemples típics de l’arquitectura industrial, i hi destaca la decoració interior de caire modernista. La segona és la central de Tregurà, inaugurada el 1961, amb un petit dipòsit o cambra prop de l’església de Tregurà, que és alimentada per dos canals procedents del Pontiró i de la ribera del Catllar; per un conducte amb un desnivell de 316 m l’aigua baixa fins a la central, prop del pont de Tregurà i del Ter. A Tregurà també hi ha una petita indústria de trituració de pedra.

Església de Sant Martí de Vilallonga de Ter. Vista de la façana. 1911. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

L'església parroquial de Sant Martí i altres edificis religiosos. La població que és constituïda per un grup de cases que formen carrers estrets i placetes entorn de l’església parroquial de Sant Martí, té dos petits barris o veïnats apartats, la Grau i el Cordomí. L’església era inicialment un edifici romànic de mitjan segle XII, amb tres absis coronats per una cornisa d’arcuacions cegues, sota un fris de dents de serra; la finestra central de l’absis també té un treball de cisell. L’obra romànica va desaparèixer totalment, llevat de l’absis major i una absidiola, quan s’amplià l’església, entorn del 1784. Actualment és un edifici gran, totalment transformat al seu interior, amb volta de nervacions sobre el presbiteri, un petit campanar de torre i els absis esmentats.
Tocant al clos de la central, a la carretera de Setcases, i sense culte des del 1936, hi ha la capella dedicada a la Mare de Déu dels Dolors. Construïda al segle XVII, consta d’una sola nau, amb el presbiteri arrodonit simulant absis. La façana té una porta central amb la data del 1712 a la llinda, amb dues finestres laterals i un ull de bou sobre el portal. Es troba en un estat d’abandó que fa que amenaci ruïna. També hi havia un oratori a Sant Isidre, situat sobre el Camí Tort, de cara al clot de Vallvigil, que acabà d’arruïnar-se el 1973. Prop del poble, en direcció a Camprodon, hi ha el pedré o oratori de Sant Domènec.

Vista de la Roca de Sant Martí de Vilallonga de Ter. 1918. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

El castell de Catllar. En el terme, la documentació més reculada és la de Tregurà (978) i la de Vilallonga a partir del 1011. La primera notícia documentada del castell és del 1125, quan Guillem Descatllar i la seva muller Beatriu donaren a Bernat Meians una peça de terra situada al vilar de Meians. Segons una genealogia de la família Descatllar feta al segle XVIII, l'any 1067 era senyor del castell de Catllar Guillem Ramon Descatllar.
Segurament el domini eminent del castell era realment del comtat de Besalú, un patrimoni que després passà als comtes de Barcelona. Devia comprendre l'actual terme de Vilallonga de Ter, excepte el terme del castell de la Roca de Pelancà i el lloc d'Espinalba, del terme de Llanars. Així, el 1126 el comte de Barcelona Ramon Berenguer III encomanà al senescal Guillem Ramon la batllia de Pere, fill d'Udalard i l'honor que Udalard tenia, que incloïa, entre altres castells, el de Catllar.
El principal feudatari va ser la família dels vescomtes de Besalú o de Bas. Els castlans van ser la família Descatllar. El 1212, Guillem Descatllar va fer una donació a Ramon de Gurb, donació que va rebre la conformitat d'Hug de Torroja en nom del vescomte de Bas. El 1228, Arnau Descatllar donà garanties sobre les possibles reclamacions dels vescomtes contra la venda d'un mas situat a Vilallonga. A partir d'aquest moment, els vescomtes ja no apareixen més com a feudataris del castell.

1357. Pere III a Pere de Prats. A petició de l'abat Ramon de Vallmanya del monestir de Sant Joan de les Abadesses, li encarrega que remeti a la cort el procés sobre la pràctica de la jurisdicció que el rei té a la vegueria de la Ral perquè: el Consell Reial l'examini, ja que el veguer, prohoms i universitat de Camprodon volen que aquesta jurisdicció sigui tractada a la vila i vegueria de Camprodon. Lletres Reials. Arxiu Històric de Girona - (Ampliar)

El 1250 el rei Jaume I donà a Galceran Descatllar el dret que tots els homes de Vilallonga i Espinalba defensessin el castell del Catllar. El 1328 es redactà el conveni que obligava als homes de l'Abella a fer servei d'armes al castell del Catllar. El 1385, els homes de l'Abella feren homenatge a Ponç Descatllar. El 1362, l'edifici ja es trobava enrunat i el rei Pere el Cerimoniós concedí permís a Ponç Descatllar per fortificar la domus de la Sala, situada dins el terme del castell del Catllar el qual deixà de tenir funcions defensives, assumides primer per la Sala i més tard, pel castell de la Roca de Pelancà.
Durant la guerra civil catalana (1462-1472) entre la Generalitat i el rei Joan II, el centre defensiu se centrà en la Roca de Pelancà. Per la seva participació a favor del rei, els Descatllar reberen diverses castlanies i castells a més de la incorporació del patrimoni dels Besora per casament. Aquest augment del patrimoni motivà que els Descatllar traslladessin la seva residència a la vila de Ripoll l'any 1488.
Per manca de successió masculina, el llinatge passà a ser Descatllar-Alemany. Entre 1617 i 1621, Lluís Descatllar comprà el castell de la Roca de Pelancà als frares dominics de Girona que n'havien esdevingut senyors per donació. A partir d'aquí, els Descatllar s'anirien allunyant de les valls del Ripollès.

Vista general de Sant Martí de Vilallonga de Ter. 1918. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Altres indrets del municipi. Prop del límit amb el terme municipal de Setcases, hi ha el santuari del Catllar, a uns 1.200 m d’altitud, més avall d’on hi havia l’antic castell del Catllar. L’església, inicialment dedicada a sant Pere (des del 1150), és esmentada sota l’advocació de santa Maria. L’edifici, d’origen romànic, va ser molt transformat en el seu interior i en la part posterior. El portal, d’arc de mig punt, és a la façana de ponent, que és coronada per un campanar d’espadanya. L’absis va ser substituït per un gran presbiteri arrodonit, tancat per una reixa de forja; diu la tradició que es forjà a l’antiga farga del Catllar, esmentada des del segle XVII, que hi havia sota el penyal. Hi ha una capella que dóna al presbiteri, construïda al costat nord de l’església, i transformada després en sagristia. Fins al 1910 s’hi venerava una imatge romànica, que va ser substituïda per una còpia en vendre's la propietat. Aquesta còpia es guarda a la propera masia de Ca n'Huguet. A l’església hi ha una imatge de poc valor, vestida, que presideix un altar post-barroc, amb columnes llises i capitells, de fusta. Davant de l’església hi ha l’antic mas del Catllar, convertit en una masoveria.
Vallvigil o el Clot de Vallvigil, és un antic veïnat que s’estenia per la vall del Torrent Gran, dit també del Clot, de Vallvigil o del Vinardell, a l’esquerra del Ter, aigua avall de Vilallonga. Centra la vall el gran mas de Ca n'Huguet Vell, dels segles XV-XVI, que avui és una masoveria de Ca n'Huguet Nou, un gran casal bastit sobre el Mas Jofreu i reformat i modernitzat totalment entre el 1914 i el 1932.
Prop seu hi ha una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, que es destaca damunt d’un petit tossal. És un edifici bastit cap el 1760, d’una sola nau, amb el presbiteri en forma d’absis, dues finestres laterals i un ull de bou a la façana, i un petit campanar d’espadanya. Es troba pràcticament abandonada. Altres masos de l’antic terme, coneguts des del segle XIV i que varen ser autònom entre els segles XVI i XVIII, són en l’actualitat rònecs, com el Borrasser Vell, gairebé al límit amb Llanars, el Mengot o el Mas Jofreu, i també el Vinardell, aquest prop del Ter.
A la dreta del Ter, a l’antic veïnat del Cros, hi ha la gran masia de la Planella i la masia de la Sala, coneguda fins el 1600 com Can Camps, aquesta propietat antiga dels Descatllar. Sota seu hi ha una antiga i notable construcció quadrada que va ser reconstruïda després del terratrèmol del 1428, amb renglera d’espitlleres als murs exteriors. Té un cos central més elevat, que possiblement va ser coronat per una mena de guaita, i que sosté la teulada de llicorella. Serveix de pallissa o de graner. Anomenada popularment el Castell, és esmentada des del 1385 com la força o fortalesa de la Sala, que tingué una missió de defensa de la vall del Ter subsidiària del castell del Catllar, fet que evidencien l’estructura i la situació.

La Roca de Pelancà. Viquipèdia - (Ampliar)

El poble de la Roca de Pelancà, situat a la dreta del Ter, a l’entrada del terme des de Llanars, es troba a la solana d’un gran penyal que cau a plom damunt el riu, a l’indret de la seva confluència amb la riera d’Abella. És format per un grup de cases esglaonades, que formen carrers estrets i tortuosos.
En resten algunes cases habitades permanentment; queda algun llenç de les antigues muralles i un vell portal a l’entrada del nucli. Sobre el penyal hi ha algunes restes escasses de l’antiga fortalesa de Pelancà, o roca de Pelancà, esmentada des del 1061, que pertangué als Milany (1244), als So (segles XIV-XVII) i als Descatllar (des del 1621), que abans ja hi havien tingut drets senyorials. Adossada al penyal hi ha l’església o capella de la Mare de Déu de la Pietat, edifici d’origen romànic, probablement de mitjan segle XII, reformat més d’una vegada.
El poble d’Abella, també al sector de la dreta del Ter, es troba a ponent de la Roca, arrecerat a la serra de Sant Bernabé, a la vall de la riera d’Abella o de Pelancà. És format per quatre grups de cases coneguts pel veïnat de l’Església o de la Plaça i pels veïnats de Dalt, del Mig i de Baix, moltes de les quals deshabitades, i dues fora del nucli, Can Robera i Can Gallina.
L’església de Santa Llúcia, romànica, del final del segle XII, d’una nau amb volta un lleugerament apuntada, sense absis, i amb un ample campanar d’espadanya a la façana de ponent, al segle XVIII va ser molt transformada tant a l’exterior com a l’interior, l’absis va ser suprimit i la porta substituïda per l’actual, amb llinda, que es troba en molt mal estat de conservació. Sembla que va ser dedicada abans a sant Bernabé. Els homes d’Abella eren súbdits del senyor de Vilallonga en l’aspecte jurisdiccional; amb tot el domini directe provenia de part del monestir de Sant Pere de Besalú.
El veïnat de Llebro és a l’esquerra del Ter, enfront del trencall que porta a Tregurà. Als segles XIII i XIV s’anomenava Junents o Junyents, però del segle XV en endavant és esmentat com a Lebora o Llebora als documents llatins i Llebro als catalans del segle XVII.
Tregurà es troba enlairat dalt d’una muntanya, al sector dret del riu, enfront de Llebro. És format pel nucli de Tregurà de Dalt, on hi ha l’església i la masia de Can Subirana, i el de Tregurà de Baix, més a ponent i a uns 75 m més avall; entre tots dos hi ha algunes cases, anomenades el Veïnat del Mig. L’església, dedicada a sant Julià, és d’origen romànic, però ha estat molt modificada. Conserva de l’època romànica la nau, que va ser mutilada tardanament a la part de l’absis, el qual va ser substituït per un presbiteri quadrat. La façana va ser construïda de nou amb un campanar de torre que la desfigura totalment, al final del segle XVIII o principi del XIX. Té adossada la rectoria, un gran casal rectangular, i s’hi accedeix pel cementiri.
Lloc i església són esmentats per primera vegada el 978, quan el comte i bisbe Miró de Besalú donà drets de pastures en el seu terme al monestir de Sant Pere de Besalú. El 1194 l’abat Pere Guillem de Sant Joan de les Abadesses comprà el domini del lloc a Bernat de Navata, amb l’aprovació d’Alfons I, i a partir d’aquest moment va ser propietat total del monestir. Aquesta dependència del monestir de Sant Joan va fer que, malgrat pertànyer a la Vall de Camprodon, fos lloc de jurisdicció del veguer de la Ral, i restà un terme autònom fins al principi del segle XIX, que va ser agregat a Vilallonga. La parròquia també va ser independent de la de Vilallonga. Al nucli de Tregurà de Baix hi ha una petita església, dedicada a la Mare de Déu del Roser, bastida al segle XVIII i beneïda el 1792.

Evolució demogràfica de Vilallonga de Ter. Les dades dels anys 1497-1553 s'han estimat en base als focs: 1497, 55 focs; 1515, 56 focs; 1553, 40 focs. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. Dades recents extretes d'Idescat. - (Ampliar)

Bibliografia
"L'hospital de Vilallonga de Ter", Manel Gené i Badia, 1981. Actes del III Congrés d'Història de la Medicina Catalana. Lleida.
"Vilallonga de Ter". Agustí Dalmau i Font. 2015. Quaderns de la Revista de Girona. Diputació de Girona. ISBN 84-15808-25-1.

Notes
(1) En foren membres destacats Damià Descatllar, que lluità aferrissadament a favor del retorn dels comtats de Rosselló i Cerdanya a la Corona d'Aragó a partir del 1472, i Lluís Descatllar, governador del castell de Llívia, com molts dels seus antecessors, que va ser acusat d'haver cedit el castell als francesos a l'inici de la Guerra dels Segadors. La branca principal d'aquesta família s'extingí el 1789; del castell no hi ha restes visibles. - (Tornar al text)

www.vilallongadeter.cat------Web de l'Ajuntament de Vilallonga de Ter.

(Imatges base capçalera: Viquipèdia)

Escut oficial de Vilallonga de Ter.

Situació del municipi de Vilallonga de Ter dins la comarca del Ripollès

Ramon Berenguer III (1082-1131). Detall del cartell de "Soldat de Plom 2021" de l'Associació El Baluard. - (Ampliar)

Capella de la Mare de Déu de la Pietat de la Roca. Vista del camí d'accés i la façana de la capella al fons. 1918. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Pere III dit el Cerimoniós (1319-1387). Viquipèdia. - (Ampliar)

El rei Joan II (1398-1479). Viquipèdia. - (Ampliar)

Escut municipal de Vilallonga de Ter. Publicat a "Geografia General de Catalunya", Joaquim Botet i Sisó, 1908.

Absis de l'església de Sant Martí de Vilallonga de Ter. 1925. Joan Subias Galter. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Santuari del Catllar. Viquipèdia. - (Ampliar)

Església parroquial de Sant Martí de Vilallonga de Ter. 1989. Joan Segur. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Carrer i cases de la Roca. 1920-1930. Marcel·lí Gausachs. Biblioteca de Catalunya. - (Ampliar)

Sant Martí de Vilallonga. Viquipèdia. - (Ampliar)

Església de Santa Llúcia d'Abella. Viquipèdia. - (Ampliar)

Vilallonga de Ter. 1980. Joaquim Curbet Hereu. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Enterrament de Joan Ponç i Bonet, al veïnat de La Roca de Pelancà. 1984. Joan Comalat Vila. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice