08/09/1361. El tutor de Berenguer, fill del difunt Pere de Queixans, senyor del castell de Beuda, assigna a la seva germana Francesca de Queixans un dot amb motiu de les seves noces amb Vidal de Sagaró, fill del cavaller Guillem de Torra. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)

Marededéu de Palera. Començaments segle XV. Santa Maria de Palera, La Garrotxa - (Ampliar)

Retaule. Pere Mates. Detall. Primera meitat segle XVI. Església parroquial de Segueró, La Garrotxa - (Ampliar)

Retaule. Pere Mates. Detall. Primera meitat segle XVI. Església parroquial de Segueró, La Garrotxa - (Ampliar)

Capitell de l'entrada de l'església de Sant Feliu de Beuda - (Ampliar)

Detall de l'entrada de l'església de Sant Feliu de Beuda - (Ampliar)

Detall de l'absis de l'església de Sant Feliu de Beuda - (Ampliar)

Interior del monestir del Sant Sepulcre de Palera - (Ampliar)

Interior del monestir del Sant Sepulcre de Palera - (Ampliar)

Exterior del monestir del Sant Sepulcre de Palera - (Ampliar)

Façana i campanar de l'església de Santa Maria de Palera. Ca. 1920. Autor desconegut. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)

Església de Sant Pere de Lligordà. 1980- INSPAI - Diputació de Girona - (Ampliar)

Església de Sant Pere de Lligordà. 1980- INSPAI - Diputació de Girona - (Ampliar)

Goigs en alabanza dels gloriosos quatre sants martyrs, Climent, Fidel, Constans, y Libertat: las reliquias dels quals se veneran en lo lloch de Sagarò, Bisbàt de Gerona. Ca. 1740. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)

Casa pairal del Noguer de Segueró. 1990. Jordi S. Carrera. INSPAI - Diputació de Girona - (Ampliar)

Estança de la casa pairal del Noguer de Segueró. 1961. Sebastià Martí Calvo. INSPAI - Diputació de Girona - (Ampliar)

Porta d'accés al pati de Can Noguer amb una imatge religiosa al capdamunt. Ca. 1936. Joan Nonell Febrés. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)

Mossèn Cinto Verdaguer (1845-1902). Viquipèdia - (Ampliar)

Planta de la torre de Castell Falgars. Publicat a "Els camins romans..." - (Ampliar)

Història de Beuda.

El poble de Beuda. El municipi de Beuda és actualment format pel poble de Beuda i els agregats de Lligordà, Palera i Segueró. Beuda és esmentat des de l'any 922, primer com a Bebita, i de nou el 1004, com es documenta en un plet celebrat a la cort comtal de Besalú, on el bisbe Ot de Girona reclamà al comte Bernat Tallaferro la propietat de la parròquia de Sant Feliu cijus domus est fundata in villa Beutte. Cinquanta anys més tard, vers el 1058, el prelat Berenguer Wifred demanà altra vegada la restitució de la parròquia, petició atesa per la comtessa Ermessenda. Se cita l'Ecclesia de Beuda l'any 1279 i l'ecclesia de Bauda l'any 1280 a les Rationes Decimarum Hispaniae i la ecclesia parrochiale sancti Felicis de Beuda en els nomenclàtors del segle XV. El terme surt esmentat sovint en deixes fetes pels comtes i els senyors del castell de Beuda al monestir de Sant Pere i a la canònica de Santa Maria de Besalú.

Església de Sant Feliu de Beuda. - (Ampliar)

En l'anomenat penyal del Castellot, o Castellot de les Bruixes o dels Moros, s'hi localitzen murs d’un antic castell o fortalesa, que s'identifica amb l’antic castell de Beuda, i el casal gòtic, a ponent del nucli antic, amb una gran torre, que correspon a un castell de Beuda més modern. El primitiu va ser propietat dels vescomtes de Bas i dels seus successors fins a la fi del segle XIII; passà després a Jaume de Besora (1308), senyor de Rocabruna, i a la mateixa època apareix en poder dels Queixàs, família que sembla que bastí el casal gòtic, on residiren un temps.

22 de novembre 1148. Ramon, abat de Sant Llorenç del Munt, fa donació en permuta al prior Bernat de Santa Maria de Besalú, del mas de Serrat, que es situa a la parròquia de Sant Julià de Ribelles, a canvi d'un altre mas que es troba a la parròquia de Sant Feliu de Beuita (Beuda) i que s'anomena Castellar. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)

El nucli antic és presidit per l’església parroquial de Sant Feliu de Beuda, edifici romànic del segle XII, de tres naus, la central amb volta de canó i les laterals de quart de cercle, acabades en tres absis. La façana presenta un portal format per tres arcs en degradació, tres finestres situades simètricament i un campanar de torre. El forrellat de la porta d'entrada té un acabat en forma de cap de dragó i està ornamentat amb diferents motius geomètrics. La planta és irregular, més estreta a la part frontal. Conserva una pica baptismal del segle XII, decorada amb figures en relleu, relacionades amb el passatge bíblic del pecat original, i arquets cecs.

El castell de Beuda des de l'església de Sant Feliu. 1990. Germà Garcia i Fernández. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)

Les pedreres d’alabastre i de granit del municipi ja eren explotades a l'edat mitjana, i s’en construïren molts retaules i imatges d’arreu del país, a més de les tombes reials del monestir de Poblet, que foren restaurades per l’escultor Frederic Marès amb material de les mateixes pedreres.
Mossèn Cinto Verdaguer, en el seu llibre "Excursions i Viatges", explica que va ser a Beuda on es cantaren per primera vegada les populars caramelles.

Palera. Dins la demarcació parroquial de Lligordà hi ha l’antiga església de Santa Maria de Palera i el conegut priorat del Sant Sepulcre de Palera, que centren un petit veïnat de masos dispersos que formaven l’antiga parròquia de Palera. L’església és un petit edifici romànic, d’una nau i absis arrodonit i campanar de torre sobre la part de ponent. Conservava una imatge gòtica del segle XV, en alabastre de Beuda, que s’exposa al Museu d’Art de Girona. L’església és esmentada ja el 1085 en l’acta de consagració, i va ser parròquia independent fins al segle XVII.

L'església del Sant Sepulcre de Palera - (Ampliar)

L’església de l’antic priorat benedictú del Sant Sepulcre de Palera és un dels edificis romànics més interessants del sector. Consta de tres naus, la central amb volta de canó i les laterals de quart de cercle, sostingudes per pilars rectangulars i cadascuna amb el seu absis. El campanar d’espadanya s’alça sobre la façana de ponent, davant la qual hi hagué una galilea romànica posterior a la construcció del segle XI, que va ser destruïda en la restauració de 1962.

El castell de Beuda des de l'església de Sant Feliu. 1990. Germà Garcia i Fernández. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)

El Sant Sepulcre de Palera. La primera referència documental és en el testament del comte bisbe Miró Bonfill, del 979, on, entre les deixes que fa a diversos monestirs, llegà ad cenobium Sancti Petri et Sancti Primi justa castro bisuld. ecclesias qui sunt infra fines Palera; posteriorment, el topònim, escrit amb la grafia Paleriam, és consignat com a afrontació territorial de la parròquia de Sant Vicenç de Besalú, en una butlla del papa Benet VIII datada l’any 1017 i expedida a favor de la canònica de Santa Maria de Besalú.

El monestir del Sant Sepulcre de Palera. 1920. Josep Salvany i Blanch. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)

El priorat benedictí va ser consagrat pel bisbe de Girona Berenguer Guifré l'any 1085, amb l'assistència dels també bisbes de Barcelona, Carcassona, Albi i Elna. La construcció de l'església va estar patrocinada pels senyors de Palera, Arnau Gonfred i la seva esposa Bruneguilda, els quals el 1107 van lliurar-la a l’abadia de Santa Maria de la Grassa (Aude), de qui va dependre fins mitjan segle XVI (1), qui hi va instituir un priorat depenent d’aquella casa occitana. Aquesta donació va ser confirmada el 1119 pel papa Gelasi II.
Gràcies a les indulgències atorgades al priorat, aquest va esdevenir un centre de devoció popular i de pelegrinatge. A partir de llavors, va comptar amb priors de monestirs com el de Besalú, Banyoles i Ripoll. Es va constituir com un gran centre de pelegrinatge, ja que es podien aconseguir indulgències com les que s'obtenien per visitar Terra Santa. La introducció de la devoció de Sant Domènec, que tenia dedicat ja un altar a l'església en el segle XVI, va fer que fos conegut com a Sant Domènec de Palera.

Planta de la canònica del Sant Sepulcre de Palera. Viquipèdia - (Ampliar)

Se'n conserva l'església i restes d'algunes dependències monacals; del claustre solament queden dos arcs i restes de capitells decorats amb ocells i figures humanes. L'església, romànica del segle XI, és de tipus basilical amb tres naus, amb capçalera de tres absis semicirculars, llisos i sense creuer. A la nau central, la volta és de canó i en les laterals de quart de cercle, separades per dos pilars de planta rectangular per banda. Cada un dels absis té una finestra central de doble esqueixada i cornisa.
A l'exterior, es continua amb la mateixa austeritat interior, no hi ha cap mena d'adornament. A la façana principal, la porta està construïda amb arc de mig punt, té quatre finestres i un petit òcul, rematada amb un campanar de cadireta amb dos ulls.

El monestir del Sant Sepulcre de Palera. Ca. 1940. Autor desconegut. INSPAI - Diputació de Girona - (Ampliar)

En 1936 el temple fou profanat i desaparegueren diverses figures i parts de retaules. L’església es va restaurar durant la segona meitat del segle XX, moment en que es va destruir l’atri que la precedia (1962), una construcció bastida immediatament després de la construcció del temple primitiu. També es conserven algunes de les dependències del priorat que haurien envoltat un claustre del que es pot veure clarament la galeria de llevant, tot i que aquest conjunt ha estat molt modificat a causa de les intervencions posteriors. La basílica va ser declarada monument nacional l’any 1964 i modernament s’hi apleguen els cavallers de l’orde del Sant Sepulcre. El temple depèn en l’actualitat de la parròquia de Sant Pere de Lligordà.

Església de Lligordà. 1920. Josep Salvany i Blanch. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)

Lligordà. L’agregat de Lligordà, format per masies disseminades, és centrat per l’església parroquial de Sant Pere de Lligordà, un edifici romànic del segle XII que consta d’una nau, amb un gran absis llis i un campanar d’espadanya convertit en torre. La porta, a migdia, és formada per dos arcs en degradació, una llinda senzilla i un timpà amb una creu en alt relleu. El lloc és datat des dels segles X i XI com a punt de referància d’alous donats a les esglésies de Besalú. El 1079, Udalard, vescomte de Bas, donà l’església de Sant Pere al monestir de Sant Joan les Fonts, en el moment de la seva fundació.

Església de Sant Pere de Lligordà. Ca. 1920. Francesc Blasi i Vallespinosa. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)

Segueró. Aquest agregat de Beuda té l’antiga església parroquial de Santa Maria de Segueró, romànica, d’una nau, obra probablement del segle XI, amb un portal amb arquivoltes en degradació. Al segle XV va ser convertida en fortalesa, amb matacans a la façana, l’absis sobrealçat i espitlleres. És esmentada des del 1001; el 1017 el comte Bernat Tallaferro la cedí a l’efímer bisbat de Besalú. En procedeixen unes taules de l’altar major, obra renaixentista de Pere Mates, del segle XVI, conservades actualment al Museu d’Art de Girona, i s’hi venera una imatge de la Mare de Déu, gòtica, tallada en alabastre i policromada, del segle XIV.

Vista de la casa pairal El Noguer de Segueró i Can Felicià, antigues escoles de Segueró. 1967. Sebastià Martí Calvo. INSPAI - Diputació de Girona - (Ampliar)

Prop de l’església de Santa Maria hi ha la gran masia del Noguer de Segueró, una de les més importants de la comarca. La genealogia dels Noguer és coneguda des del 1203 i el cognom perdurà fins al segle XIX; la casa passà als Olives de Lledó i als Vayreda d’Olot. L’actual edifici és del segle XVIII, i té la façana amb esgrafiats. Hi ha diverses sales decorades amb pintures i un ric mobiliari, amb caixes de núvia, ceràmica, quadres i altres peces d’interès. La capella, dedicada a sant Teòfil, és neoclàssica, decorada en part per Joan Carles Panyó, i guarda figures de l’escultor Ramon Amadeu. La fama de riquesa i opulència de la masia es reflecteix en la dita popular: Si voleu saber qui són els més rics d’aquesta terra, són el Vilar de Sant Boi, el Noguer de Segueró i l’Espona de Saderra.

Estança de la casa pairal del Noguer de Segueró. 1961. Sebastià Martí Calvo. INSPAI - Diputació de Girona - (Ampliar)

El Noguer va ser visitat diverses vegades per Mossèn Cinto Verdaguer durant l'estada d'un mes i mig al santuari del Mont el 1884, on va escriure el poema "El bruel" i redactà les dues inscripcions per al rellotge de sol.
Dins la demarcació de Segueró hi ha també la masia de Falgars, als vessants de llevant del cim on s’alça el santuari del Mont, gran casal originat al segle XIII. Prop seu hi ha la capella de l’Anunciació. Cap a Maià de Montcal hi ha l’església de Santa Llúcia de Beuda, antigament dedicada a sant Salvador i reedificada el 1825; d’origen romànic, probablement del segle XII, en resta l’absis i algun mur de la primitiva construcció.

Entrada a Can Noguer de Segueró. Ca. 1936. Joan Nonell Febrés. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)

El castell de Falgars. Es troba situat a la muntanya de la Mare de Déu del Mont, a l’extrem oriental, prop del monestir de Sant Llorenç de Sous, en el límit dels municipis d'Albanyà. Al cim s'hi troba una torre romana, coneguda com a Torre del Puig de Far, Torre del Far o Castellot de Falgars, en una situació privilegiada com a talaia sobre l'Empordà, la badia de Roses, la vall del Fluvià, el Pla de l'Estany, així com sobre la zona més oriental dels Pirineus.

El castell de Falgars. Viquipèdia - (Ampliar)

És una estructura de planta circular, amb un diàmetre exterior de 8 metres i l’interior que ronda els 4 metres, el que permet de veure la gran amplitud que té el mur de l’edifici. Està fet amb carreus poligonals i opus siliceum col·locats en sec. Té una cronologia baix-republicana, segles II-I aC, i és un element militar de la zona per tal de controlar les rutes que entraven i sortien a la Garrotxa; on hi ha la torre hi havia un dels trams de la Via del Capsacosta, sobretot de la branca nord de Iuncaria a Crespià. S'hi han localitzat ceràmiques republicanes, i amb l’anàlisi del morter, es va confirmar el seu origen baix-republicà. També s'hi trobaren monedes, tres antoninians, dos de Claudi II i un de Gal·liè, que permeten dir que la torre (o turris), va ser reocupada durant els anys 60 del segle III. L’ocupació aniria relacionada amb l’entrada dels francs fins a Tàrraco.

Evolució demogràfica de Beuda. Les dades dels anys 1497-1553 s'han estimat en base als focs: 1497, 51 focs; 1515, 49 focs; 1553, 51 focs. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. Dades recents extretes d'Idescat. - (Ampliar)

---

Bibliografia
"Beuda", Anna Tubert i Tulsà. 2018. Quaderns de la Revista de Girona. Diputació de Girona. ISBN 84-1580-861-9.
"Els camins romans del nord-est del conventus tarraconensis", Bernat Sàenz Sala. 2018. Universitat de Girona.
"El Sant Sepulcre de Palera en l'epoca mediaval: algunes consideracions hostòricoartístiques". Miquel Àngel Fumanal i Pagès. 1996. Quaderns de les Assemblees d’Estudis.
"El Noguer de Segueró: un cas paradigmàtic d'arxiu patrimonial". Rosa Lluch Bramon. 2017. Universitat de Barcelona. Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics. ISSN: 0213-6791.
"Castell de Falgars, una torre romana a la Garrotxa". Jordi Tura. 1991. Cypsela núm. 9.

---

Notes
(1) En algun moment indeterminat del segle XVI aquesta casa es va desvincular de l’abadia de la Grassa, hom sap que el 1558 el prior de Palera era monjo de Sant Esteve de Banyoles. Al segle XVIII consta que el lloc es trobava en mal estat de conservació i s’hi van haver de fer obres, a finals del mateix segle va patir els efectes d’una ocupació de l’exèrcit francès. A partir del 1816 va passar a dependre de Sant Pere de Besalú; el priorat es va mantenir com a tal fins el 1835. - (Tornar al text)

---

www.beuda.cat------Web oficial de l'Ajuntament de Beuda.

(Imatges base capçalera: Viquipèdia)

Imatge en alabastre de l'església parroquial de Segueró. 1920. Josep Salvany i Blanch. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)

Marededéu del Mont. Segle XV. Alabastre de Beuda. Santuari del Mont, La Garrotxa - (Ampliar)

Retaule. Pere Mates. Detall. Primera meitat segle XVI. Església parroquial de Segueró, La Garrotxa - (Ampliar)

Detall de l'absis de l'església de Sant Feliu de Beuda - (Ampliar)

Retaule. Pere Mates. Primera meitat segle XVI. Església parroquial de Segueró, La Garrotxa - (Ampliar)

Capitell de l'entrada de l'església de Sant Feliu de Beuda - (Ampliar)

L'església de Sant Feliu de Beuda - (Ampliar)

Restes del claustre del monestir del Sant Sepulcre de Palera - (Ampliar)

Interior del monestir del Sant Sepulcre de Palera - (Ampliar)

Exterior del monestir del Sant Sepulcre de Palera - (Ampliar)

Església de Sant Pere de Lligordà. 1980- INSPAI - Ciputaci>ó de Girona - (Ampliar)

Goigs als quatre sants martyrs Desideri, Defendent, Celestino, y Marsal: las reliquias dels quals se veneran en lo poble de Lligordà, Bisbàt de Gerona. Ca. 1760. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)

Casa pairal del Noguer de Segueró. 1990. Jordi S. Carrera. INSPAI - Diputació de Girona - (Ampliar)

Església de Santa Maria de Segueró. 2006. Pep Iglésias Trias. INSPAI - Diputació de Girona - (Ampliar)

Casa pairal del Noguer de Segueró. 1990. Jordi S. Carrera. INSPAI - Diputació de Girona - (Ampliar)

Estança de la casa pairal del Noguer de Segueró. 1961. Sebastià Martí Calvo. INSPAI - Diputació de Girona - (Ampliar)

Reliquiaris de Segueró en forma de bustos. 1920. Gabriel i Joan Roig i Font. Arxiu Nacional de Catalunya - (Ampliar)

Planta de la Torre o Castell de Falgars. Dibuix de Jordi Tura publicat a "Cypsela" - (Ampliar)

Antoninià de Gal·liè (218-268). Viquipèdia - (Ampliar)