Porta nordest del castell de Requesens. 1893. Viquipèdia - (Ampliar)

Torre i porta del segon recinte del castell de Requesens. 1898. Viquipèdia - (Ampliar)

Segell municipal de La Jonquera. Publicat a "Geografia General de Catalunya", Joaquim Botet i Sisó (1908-1918).

El "foc" de 1873. La situació geogràfica de la Jonquera la va convertir en un objectiu militar de primer ordre per la possibilitat de controlar la principal via de comunicació amb França. Durant la Tercera Guerra Carlina, a la primera meitat del 1873, els carlins campaven per l’Empordà. El perill per la població va fer que les autoritats s'esforcessin per assegurar una bona defensa. La població també era defensada per una companyia de tiradors de la Diputació, amb gairebé 400 homes armats.
En tenir coneixement de la imminència d'un atac, s’enllestiren els darrers preparatius. A les sis del matí del 6 d’octubre de 1873, un sentinella donà la veu d’alarma. Mentre les forces del brigadier Huguet (1) es preparaven per la banda de Figueres, les de Savalls se situaven a ponent. Els atacants es presentaren amb tres batallons d’infanteria i un esquadró de cavalleria, uns 1.300 homes, i dues peces d’artilleria. A dos quarts de deu, els carlins eren davant la porta principal de les muralles i comminaren les autoritats a rendir-se en un termini de 30 minuts. La negativa donà lloc a un primer atac, que va ser replicat amb canons pedrers per part dels defensors. Els atacants, per la seva banda, respongueren amb un canó col·locat en bateria. En un primer moment, els carlins aconseguiren controlar algunes cases; però, ben aviat, es veieren obligats a retrocedir a uns 50 metres de les espitlleres. La temptativa es perllongaria durant tot el dia, i els carlins tingueren cinc morts i 31 ferits. Finalment, cap a les set del vespre els atacants aturaren les hostilitats i anaren cap a Agullana i, després d’una breu aturada, anaren als seus amagatalls garrotxins.
Els enfrontaments del 6 d’octubre no aconseguirien evitar que els carlins acabessin ocupant la vila alguns mesos després. A la matinada del 28 de maig de 1875, l’alcalde, un propietari i l’escriptor Carles Bosch de la Trinxeria serien retinguts a Mieres durant set dies, fins que el secretari de l’Ajuntament faria efectiva la quantitat estipulada. Des del diari "El Ampurdanés" es va obrir una subscripció popular per fer-se'n càrrec.

Recinte emmurallat del castell de Requesens. En primer terme, el pati, i en segon terme, la capella. 1905-1911. Àngel Toldrà Viazo. INSPAI - Diputació de Girona - (Ampliar)

El castell de Requesens. És esmentat al memorial de greuges (rancures) adreçat pel comte Ponç I d'Empúries al seu cosí, el comte Gausfred II de Rosselló, i al fill d'aquest, Guislabert (1040-1071), en el qual el primer protestava per la recent construcció d'aquest castell (castrum de Recosin) per part dels darrers en un alou que tenien confiat en terres del comtat d'Empúries.
La construcció d'aquest primer castell s'inscriu en les disputes entre els dos comtats arran de la seva separació a finals del segle X. Els comtes de Rosselló en mantingueren el domini, dintre del comtat d'Empúries, fins a la seva extinció. La senyoria de Requesens (dominicaturam de Rechesen) els va ser reconeguda a la convinença entre els comtes respectius de l'any 1075 i el domini sobre el castell (castrum Rechosindo) torna a ser citat en la renovació d'aquella el 1085 i en una altra convinença de l'any 1121.
Els comtes rossellonesos o els personatges als quals l'infeudaren hi tenien un castlà, que durant la primera meitat del segle XII era un membre de la mateixa família comtal, indicador clar de l'interès que hi tenien. Devien fidelitat al comte d'Empúries i també al vescomte de Peralada, dintre dels territoris dels quals es trobava la fortalesa.

Les Plans et profils des principales villes, et lieux considerables de la Principauté de Catalogne. Chevalier de Beaulieu. Ca. 1668. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya - (Ampliar)

Durant el segle XII, els enfrontaments entre tots aquests, arran de l'aliança entre els Rocabert/iacute;, vescomtes de Peralada, i els comtes de Rosselló, va fer del castell un factor de conflicte. Un d'aquests enfrontaments, conegut precisament com a guerra de Requesens (1047-1072), s'inicià amb la presa del castell per part del comte Ponç II d'Empúries. Els seus dominis quedaven aïllats i encerclats per terres d'un sol senyor, el comte de Barcelona, que es va apoderar també del comtat de Rosselló el 1172. Per pacificar la zona, el nou senyor del Rosselló, el comte-rei Alfons el Cast, renuncià als drets que li corresponien sobre Requesens a favor del comte emporità, que n'obtingué així el domini ple.
D'aquest castell en queden molt poques restes, situades a la zona del recinte superior, que en el segle XIII, en construir-se el nou recinte exterior, es coneixia com a fortalesa major o de dalt. A finals del segle XII i durant el segle XIII es documenten diversos individus cognomenats Requesens, que eren castlans o senyors del castell pel comte d'Empúries (2).

Planta del castell de Requesens. Viquipèdia - (Ampliar)

Durant la croada contra la Corona d'Aragó (1283-1285), el castell i el seu senyor, el comte d'Empúries, restaren fidels a Pere el Gran i així ho recull Bernat Desclot a la seva Crònica. En aquesta guerra va ser assetjat pels francesos l'estiu de 1285, però no aconseguiren prendre'l. El 1288 va ser ocupat i saquejat per un exèrcit francès al servei de Jaume II de Mallorca, que envaí l'Empordà.
Pere I d'Empúries (1325-1341) adquirí dels Castellnou la senyoria del castell, completant-hi així el domini comtal. Es mantingué sota domini dels comtes d'Empúries fins a la reversió del comtat a la corona el 1402, en ser declarat nul el testament de l'últim comte, Pere II d'Empúries, a favor de la seva esposa Joana de Rocabertí i, subsidiàriament, del seu cunyat, el vescomte Jofre VI de Rocabertí. Aquest testament va ser invocat amb èxit pel vescomte Dalmau VIII de Rocabertí per obtenir dels nous reis Trastàmara alguns béns al territori de l'antic comtat emporità, entre els quals el castell de Requesens (1418), per donació d'Alfons el Magnànim. Els vescomtes de Rocabertí, després comtes de Peralada, en mantindrien la possessió fins a finals del segle XIX.
Entre 1893 i 1899 va ser totalment reconstruït pels seus propietaris, els últims comtes de Peralada residents al territori, Tomàs de Rocabertí-Boixadors Dameto i de Verí i la seva germana Joana-Adelaida, amb la intenció de convertir-lo en residència d'estiu i d'acord amb els criteris neomedievals llavors en voga, tal com havien fet fer també al castell de Peralada.

Vista aèria del castell de Requesens. Consell Comarcal de l'Alt Empordà - (Ampliar)

Les obres foren dirigides pel mestre de cases Alexandre Comalat, que reconstruí les encara vistents restes de l'edifici medieval amb el mateix traçat i la mateixa pedra de granit amb la qual havia estat construït, de manera que actualment és molt difícil distingir la part original de la reconstruïda. De l'edifici medieval persisteixen poc més que uns panys de baluards, la torre quadrada del nord i una part de la porta del recinte superior, datables dels segles XII-XIV.
L'edifici actual té tres recintes fortificats, amb torres rodones i quadrades, portals, merlets i matacans. Al recinte inferior hi ha la capella, dedicada a la Mare de Déu de la Providència, antigament a sant Romà, les cavallerisses, i alguns edificis de servei, entre els quals unes cuines. El segon recinte té una porta fortificada. El recinte noble o superior inclou diferents estances, amb el paviment decorat amb el roc heràldic dels Rocabertí, la gran sala, amb una xemeneia de pedra i uns finestrals, i una torre talaia rodona, el punt més elevat del monument.
A la mort de Tomàs (1898) i de Joana-Adelaida (1899) i després d'un sorollós plet, els títols de noblesa van ser heretats pels seus nebots carnals, els Sureda, marquesos de Vivot, el 1912 succeïts pels Fortuny i el 1973 pels Montaner, i el patrimoni per Ferran Truyols i Despuig, marquès de la Torre.

Vista de La Jonquera. Ca. 1820. Ph. Blanchard. Collection Jaquet. Bibliothèque nationale de France - (Ampliar)

El 1923 el castell va ser adquirit pels germans Pere i Joan Rosselló, industrials mallorquins. El 1927 el tornarien a vendre, ara a Joaquín de Arteaga, duc de l'Infantado i empresari, que el conservà i hi residí esporàdicament, però acomiadà tots els habitants, masovers i altres persones relacionades amb la finca. El 1936, a l'inici de la Guerra Civil, va ser saquejat per activistes de la CNT-FAI. El 1942, el duc va vendre tota la propietat i el castell a la companyia Borés S.A., firma interessada únicament en l'explotació del bosc. El castell l'ocupà un destacament militar durant tots aquests anys amb l'objectiu de controlar l'activitat dels maquis. Els militars van modificar algunes dependències, s'hi instal·laren cuines i un hospital militar, i van malmetre els interiors i alguns merlets.
El 1955 va ser venut als socis Ramon Esteba i Colomer, industrial natural d'Anglès, i Josep Pijoan, els descendents dels quals encara el posseeixen. Abans de comprar el castell de Púbol, Salvador Dalí intentà infructuosament d'adquirir-lo. El castell de Requesens constitueix un dels millors exemples d'arquitectura neomedieval que es conserven a Catalunya.

Evolució demogràfica de La Jonquera. Les dades dels anys 1497-1553 s'han estimat en base als focs: 1497, 48 focs; 1515, 25 focs; 1553, 22 focs. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. Dades recents extretes d'Idescat. - (Ampliar)

---

Bibliografia
"La Jonquera", Albert Compte i Freixanet. 1990. Quaderns de la Revista de Girona. Diputació de Girona. ISBN 84-8637-767-8.
"L'incendi de La Jonquera (1873) i les seves conseqüències a Girona", Narcís Puigdevall i Diumé. 1989. Annals del Patronat d'Estudis Històrics d'Olot i Comarca.
"La darrera guerra carlina a La Jonquera. El Foc del 6 d'octubre de 1873". Albert Compte i Enric Juan. 1983. Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos. ISSN 1136-0267.
"El mestre d'obres Alexandre Comalat i la restauració del Castell de Requesens". Antoni Egea Codina. 1985. Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, núm. 18.

---

Notes
(1) En alguns textos apareix com Francesc Auguet (Pont Major, Girona, ca 1820 - ?). Espardenyer d'ofici, s'enrolà a les ordres de Savalls a les primeries de l'aixecament, arribant a ser brigadier i el seu principal lloctinent en accions de combat. Creàr; i tingué sota les seves ordres el llegendari 2n batalló de Girona, el més reputat entre les forces carlines catalanes de la tercera carlinada. Un cop perduda la guerra es retirà a la seva espardenyeria del Pont Major de Girona, on morí mig oblidat. - (Tornar al text)

(2) Un Arnau de Requesens (mort després del 1256) és documentat a Girona el 1181 i un Guillem de Requesens (mort després del 1262) consta com a senyor del castell. De la nissaga d'aquests senyors del castell partiria el llinatge dels Requesens, de mercaders i ciutadans, posteriorment ennoblits (comtes de Palamós. L'esmentat Guillem de Requesens adquirí, per matrimoni, la torre o força de Cabrera a la ciutat de Girona, dita castell de Cabrera i després de Requesens, que es tenia en feu dels Montcada. L'herència de Guillem passaria als Botonac i més tard, a principis del segle XIV, als Castellnou, nobles rossellonesos que a vegades es cognomenaren també Requesens. - (Tornar al text)

---

www.lajonquera.cat------Web oficial de l'Ajuntament de La Jonquera.

(Imatges base capçalera: Viquipèdia)

Torre del castell de Requesens. 1898. Lluí Marià Vidal. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)

Torre i muralla Nordoest, vistes de l'interior, del castell de Requesens. 1893. Viquipèdia - (Ampliar)

Goigs a llaor de la Mare de Déu de Requesens. 1899. Viquipèdia - (Ampliar)