Inici Els municipis Paisatges naturals Cultura i lleure Gastronomia Edificis històrics i religiosos Recomanacions

Denes-penjoll. Valves d’ostra vermella i d’escopinya. Més gran: 1,7 x 0,9 x 0,6 cm

Denes-penjoll. Valves d’ostra vermella i d’escopinya. Més gran: 1,7 x 0,9 x 0,6 cm. Exposició "La Revolució neolítica". - (Ampliar)

Mànec d'aixa. Fusta de teix

Mànec d'aixa. Fusta de teix. Exposició "La Revolució neolítica". - (Ampliar)

Cordes. Fibres d’ortiga. Més gran: 7 x 0,9 cm

Cordes. Fibres d’ortiga. Més gran: 7 x 0,9 cm. Exposició "La Revolució neolítica". - (Ampliar)

Pinta per tractar fibres vegetals. Fusta de boix. 7 x 5,4 x 0,5 cm

Pinta per tractar fibres vegetals. Fusta de boix. 7 x 5,4 x 0,5 cm. Exposició "La Revolució neolítica". - (Ampliar)

Jaume II, el Just (1267-1327)

Jaume II, el Just (1267-1327). Palau de la Generalitat Valenciana. Viquipèdia. - (Ampliar)

1416. Relació de les poblacions que abonen el cadastre sota els noms de [...], Banyoles, etc

1416. Relació de les poblacions que abonen el cadastre sota els noms de [...], Banyoles, etc. Biblioteca de Catalunya. - (Ampliar)

Bol de ceràmica catalana vidriada en blau i reflexos daurats marrons del segle XV. 13,5 cm de diàmetre d’obertura i 5,5 cm d'altura

Bol de ceràmica catalana vidriada en blau i reflexos daurats marrons del segle XV. 13,5 cm de diàmetre d’obertura i 5,5 cm d'altura. Procedent de Cal Moliner. Museu Arqueològic de Banyoles. - (Ampliar)

Sant Galderic. Segle XVII. procedent de l’església de Santa Maria dels Turers

Sant Galderic. Segle XVII. procedent de l’església de Santa Maria dels Turers. Museu Arqueològic de Banyoles.

Voltes de la plaça dels Turers

Voltes de la plaça dels Turers. - (Ampliar)

Arqueta de Sant Martirià. 1935-1945

Arqueta de Sant Martirià. 1935-1945. Foto Lux. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Plaça de les Rodes

Plaça de les Rodes - (Ampliar)

Sant Mer, un monjo benedictí, llegendari fundador i abat del monestir de Sant Esteve de Banyoles

Sant Mer, o Emeri, un monjo benedictí, llegendari fundador i abat del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Gravat d'un goig del començament del segle XIX. Viquipèdia. - (Ampliar)

Monestir de Sant Esteve. Làpida sepulcral de Pere de Planella

Monestir de Sant Esteve. Làpida sepulcral de Pere de Planella. Imatge gentilesa de monestirs.cat - (Ampliar)

Monjo benedictí

Monjo benedictí. Il·lustració de l'Histoire des ordres monastiques religieux et militaires. Bibliothèque nationale de France - (Ampliar)

Portada amb les imatges del timpà del monestir de Sant Esteve

Portada amb les imatges del timpà del monestir de Sant Esteve. Fotografia publicada per Gaietà Barraquer a Las Casas de Religiosos en Cataluña. Fotografia d'Antoi Massó. UAB. - (Ampliar)

Sant Martirià. Detall de l'arqueta de Sant Martirià

Sant Martirià. Detall de l'arqueta de Sant Martirià. Viquipèdia - (Ampliar)

Nau de l'església de Santa Maria dels Turers

Nau de l'església de Santa Maria dels Turers. - (Ampliar)

Antic escut del monestir benedictí de Sant Esteve

Antic escut del monestir benedictí de Sant Esteve. Publicat a "La vida a Sant Esteve de Banyoles fa 300 anys", 2010. - (Ampliar)

Felip III (1578-1621)

El rei Felip III (1578-1621). Bartolomé González y Serrano. Museo del Prado. Viquipèdia. - (Ampliar)

Plat del segle XVII

Plat del segle XVII. Museu Arqueològic de Banyoles. - (Ampliar)

El general Jean Maximilien Lamarque

El general Jean Maximilien Lamarque. Viquipèdia. - (Ampliar)

Orgue del monestir de Banyoles. 1912

Orgue del monestir de Banyoles. 1912. Josep Salvany i Blanch. Memòria Digital de Catalunya. - (Ampliar)

Uniformes carlistes de 1836

Uniformes carlistes de 1836. Biblioteca Nacional de España. - (Ampliar)

Marcel·lí Gonfaus, àlies Marçal (1814-1855)

Marcel·lí Gonfaus, àlies Marçal
(1814-1855). Viquipèdia.
- (Ampliar)

L'infant Carles Maria Isidre de Borbó (1788-1855)

L'infant Carles Maria Isidre de Borbó, autoproclamat Carles V (1788-1855). Museo del Prado. Viquipèdia. - (Ampliar)


Banyoles

Història de Banyoles.

Capital de la comarca del Pla de l'Estany, Banyoles està ubicada a la riba oriental de l'Estany que porta el mateix nom, sobre la cota de 175 m sobre el nivell del mar. El terme municipal de Banyoles és reduït, té una superfície de 10,89 km2, i queda envoltat pels municipis de Porqueres i Fontcoberta.

La mandíbula d'un neandertal. L'entorn de l'actual Banyoles va ser habitada des de temps molt reculats. Així ho testimonia la famosa "mandíbula de Banyoles", que pertanyia a un neandertalià, d'uns 45.000 - 66.000 aC, recollida el 1887 per Pere Alsius entre els bancs de tova calcària (travertins) de la Formiga, constituïts pels dipòsits sedimentaris de l’antic llac, molt més gran que l’actual.

La mandíbula neandertal de Banyoles (45-66.000 aC)

La mandíbula neandertal de Banyoles (45-66.000 aC).
Imatge: Museu Arqueològic de Banyoles.

El campament neolític de la Draga. El poblat, que està situat al centre del marge oriental de l’estany de Banyoles, en una península que s’hi endinsa i que el deixa voltat d’aigua pel nord i oest, va ser descobert l’any 1990, arran de les obres d’enjardinament del parc de la Draga, i des d’aleshores s’hi han realitzat excavacions arqueològiques, tant al sector terrestre com a la zona subaquàtica, on estava l’antiga platja neolítica. A la Draga hi ha un sol moment d’ocupació del neolític antic, propi d’un grup humà del Cardial final, que les datacions per C-14 situen entre mitjan i finals del VIè mil·lenni aC.
Al neolític antic, 7.200 anys enrera, les aigües de l’Estany estaven entre 1,5 i 2 metres més baixes que a l'actualitat i deixaven al descobert una ampla franja litoral, avui dia submergida. La construcció de diversos dics al marge est l’Estany, entre el segle IX i el segle XIX, va fer pujar considerablement les aigües i va inundar les antigues platges neolítiques.
Les cabanes estaven a part baixa del poblat, arran de l’Estany, mentre que a la part més alta, separada de la baixa per una palissada de 18 metres de longitud en direcció nord-est a sud-oest, hi havia els graners, els fogars comunitaris i les fosses de residus.

Ganxo de fusta de roure de La Draga

Ganxo de fusta de roure de La Draga. Exposició "La Revolució neolítica", al MAC - Girona. - (Ampliar)

Les cabanes del poblat eren rectangulars d’uns 12 metres de longitud per uns 4 metres d’amplada i una altura interior màxima de 3 metres. Els murs estaven fets amb pals de roure, relligats amb un entramat de branques d’avellaner, possiblement revestit amb una capa de fang. La coberta, sostinguda per pilars de roure, tenia doble vessant i estava formada per gabelles de canyissos.
Els graners eren construccions subrectangulars enllosades, de 3 per 4 metres. Els murs i la coberta eren similars als de les cabanes. Els fogars comunitaris de la part alta del poblat eren cubetes poc profundes, de 60-180 cm de diàmetre, excavades dins de la creta lacustre. Al seu interior hi han aparegut objectes (vasos ceràmics, eines de roca polida, punxons d’os), restes dels animals consumits i també nombroses granes dels cereals.

Cabana reconstruïda mitjançant mètodes d'arqueologia experimental al parc neolític de la Draga

Cabana reconstruïda mitjançant mètodes d'arqueologia experimental al parc neolític de la Draga. Daniel Zapater. Viquipèdia. - (Ampliar)

Els habitants de la Draga pertanyien a un grup relacionat amb la cultura Cardial, que es va estendre per la conca del Mediterrani Occidental durant el VIè mil·lenni aC. Aquests primers agricultors i ramaders mediterranis varen haver de crear noves eines que fossin adequades a les seves necessitats.Amb aquest objectiu apareixen les eines amb fulles de roca polida (destrals i aixes), que a la Draga estaven fetes sobre corniana o esquist. Aquests útils eren essencials per talar el boscos i per a la construcció de les cabanes o de les piragües.
Els vasos ceràmics, un altre invent de l’època, fets a mà, tenien els fons convexos i duien nanses per poder-los penjar. N’hi havia de grans dimensions (gerres cilíndriques), de mida mitjana (olles subesfèriques) i de petits (bols subesfèrics o hemisfèrics). La majoria d’aquests recipients es decoraven amb impressions d’una curculla (Cardium edule), d’un punxó o d’una pinta d’os i també duien aplicacions de cordons llisos.

Atuells ceràmics de La Draga. Esquerra; Olla amb decoració cardial. Alçada 20 cm, diàmetre 20,2 cm. Dreta: Olla amb nanses per penjar-la. Alçada 20 cm, diàmetre 20,2 cm

Atuells ceràmics de La Draga. Esquerra; Olla amb decoració cardial. Alçada 20 cm, diàmetre 20,2 cm. Dreta: Olla amb nanses per penjar-la. Alçada 20 cm, diàmetre 20,2 cm. Exposició "La Revolució neolítica", al MAC - Girona. - (Ampliar)

Els estris tradicionals de sílex tallat i d’os i banya es continuaven fabricant al neolític antic, però adaptats a les noves necessitats. La producció d’útils de sílex s’especialitza en les puntes de sageta trapezoïdals, els perforadors, els raspadors i les làmines retocades; mentre que els punxons, les culleres, les espàtules dentades, els tubs, les agulles per cosir o pels cabells i les puntes de sageta seran les noves eines en matèria dura animal.
La Draga és l’únic jaciment neolític de la Península Ibèrica on s’han pogut recuperar intactes els mànecs de fusta (aixes, falçs, tiges de fletxa) que utilitzaven aquestes peces de sílex o de roca polida i també eines totalment de fusta, absolutament inèdites en el registre arqueològic del neolític antic peninsular (arcs, javelines, pals cavadors, fusos, culleres, remenadors, tascons). També s’hi han trobat fragments de vasos de fusta, de cistells i cordes vegetals i nombrosos objectes d’ornament personal.

Cabana reconstruïda mitjançant mètodes d'arqueologia experimental al parc neolític de la Draga

Cabana reconstruïda mitjançant mètodes d'arqueologia experimental al parc neolític de la Draga. Daniel Zapater. Viquipèdia. - (Ampliar)

Els aliments vegetals provenien d’una agricultura ben establerta de cereals (blat i ordi) i de lleguminoses (pèsols, llenties i faves), juntament amb una recol·lecció sistemàtica de baies i fruits dels boscos propers. Els grans de cereal es trituraven amb pedres de molí o morters i amb les farines es feien coques.
Els recursos de l’Estany també eren aprofitats: s’hi recollien musclos d’aigua dolça i s’hi caçaven tortugues de rierol, peixos i ànecs. De totes maneres, la carn era el producte alimentari més important per al grup humà de la Draga. Els animals domèstics del poblat eren sobretot els bous i també els porcs, les ovelles i les cabres. La majoria d’aquests animals se sacrificaven joves per tal de consumir la seva carn.
La cacera del toro i la cabra salvatge, el senglar, el conill, el cérvol i el cabirol, els proporcionava un complement carni eficaç i també pells per abrigar-se.

Gran felí amb dents de sabre (Homotherium latidens)

Gran felí amb dents de sabre (Homotherium latidens). Imatge del museu. Museu Arqueològic comarcal de Banyoles. - (Ampliar)

La fundació urbana. L'època medieval. D’època romana, s’han trobat algunes restes a la Porta del Forn quan es va recuperar una ara romana i una terracota que representa un cap d’August, el primer emperador romà, la qual cosa fa pensar que hi devia passar una via secundària al segle I dC.
El topònim Banyoles se sol relacionar tradicionalment amb el concepte de "lloc de banys sense cap poblat", on hi acudirien atrets per les aigües sulfuroses i per les condicions topogràfiques, a la recerca de salut o esplai, els ciutadans d'Empúries, Girona o Ausa. No sembla desencertada aquesta suposició, sobretot tenint en compte la presència de diverses vil·les romanes, com la de Vilauba, a Camós.
Documentalment, però, el nom de Banyoles no apareix fins a principis del segle IX, quan els diplomes carolingis constaten Baniolas, el 822, en un precepte de Lluís el Pietós, i Balneola, el 844.

Banyoles. Pintura de Lluís Roura. 2006

Banyoles. Pintura de Lluís Roura. 2006. Gentilesa de l'autor. - (Ampliar)

L’actual ciutat de Banyoles es va formar a l’època de la colonització benedictina d'inicis del segle IX, al voltant del monestir benedictí de Sant Esteve fundat cap el 812 per l’abat Bonitus (Bonet o Bonit), en època del comte Odiló, sobre un antic temple possiblement tardoromà, la fundació benedictina més antiga al sud de la marca hispànica.
Prop del monestir s’hi varen aplegar els primers habitants, que durant segles varen estar sota el poder feudal dels seus abats (1). Es varen dessecar els aiguamolls, es varen construir uns recs de sortida de l'Estany i es varen posar els fonaments d’una Banyoles puixant. El casc urbà carolingi del segle IX es va edificar als turons una mica allunyats de l’estany, turons que formen unes plataformes a diferent alçada on era possible edificar sobre roca, lluny de les insanes aigües estancades i dels aiguats. Els primers edificis estaven en els turons de l’eix que va del monestir de Sant Esteve a l’església de Santa Maria dels Turers i des d'allà a la plaça dels Turers.

Consagració de l'església del monestir de Sant Esteve de Banyoles després d'haver estat destruït pels àrabs, essent bisbe de Girona Arnulf i abat del monestir Acfred (

Consagració de l'església del monestir de Sant Esteve de Banyoles després d'haver estat destruït pels àrabs, essent bisbe de Girona Arnulf i abat del monestir Acfred ("Hacfredus Exiguus"). 19 d'octubre de 957. Biblioteca de Catalunya. - (Ampliar)

Posteriorment, la vila es va expandir a l’entorn de l’església de Santa Maria dels Turers, construïda entre 1269 i 1333, i de la plaça porxada de la Vila Nova, l’actual plaça Major, del segle XIII. La presància dels monjos va marcar la vida de la població uns mil anys, fins a l’expulsió de la comunitat religiosa el 1836, amb l'anomenada Desamortització de Mendizábal.
Durant els segles XIII i XIV alguns dels habitants es varen enriquir considerablement i va sorgir un grup de prohoms burgesos que es volien alliberar del poder feudal de l’abat i del monestir benedictí de Sant Esteve, per aconseguir una representació pròpia en l'administració dels interessos comuns.
Per acabar amb la controvèrsia entre els prohoms burgesos i el poder feudal de l’abat, ambdues parts confiaren la resolució a l'arbitratge d'Eimeric d'Usall, ciutadà de Barcelona, de Ramon d'Estany, capellà de Santa Maria dels Turers, i de Bernat Reixac, notari banyolí.
Finalment, el 20 d'abril de 1303, es va signar una sentència arbitral, l'anomenada Carta Municipal. La varen signar l'abat Bernat de Vallespirans (2), els monjos del monestir, els tres àrbitres, els síndics de la vila, Jaume de Menter, Jaume de Mitjavila i Pere Pinsac, i alguns veïns. En disset capítols, s'hi estipula una sèrie de drets i obligacions. Dos dies més tard, el 22, es va convocar el poble a l'església de Santa Maria dels Turers, on es varen llegir tots els capítols i va ser aprovada per aclamació. Malgrat això, Banyoles no es va deslliurar dels mals usos definitivament fins al 1335.

Fragment de la traducció catalana de la Carta Municipal

Fragment de la traducció catalana de la Carta Municipal. Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany. Fons de l'Ajuntament de Banyoles. - (Ampliar)

En el segle XII, Banyoles era un dels principals centres drapers de Catalunya i els famosos “draps banyolesos” s’exportaven a tota la Mediterrània. La gran època d’expansió econòmica va ser als segles XIII i XIV. Els molins drapers es concentraven sobretot al rec Major, però també n'hi havien d’altres activitats, com els molins blanquers, el tint de teixits i els molins fariners. La vila va créixer a l’interior del recinte emmurallat que s’havia començat a construir l’any 1209 i es va acabar al segle XV (3). Les portes de les muralles es tancaven al vespre i no es tornaven a obrir fins a les oracions de maitines de l’endemà.
Al segle XIV la vila de Banyoles tenia unes 318 cases o focs que representaven aproximadament uns 1.590 habitants.

Signatura d'Eimeric d'Usall. 1292

Signatura d'Eimeric d'Usall. 1292. Museu d'Història de Girona

El primer nucli medieval tenia com a centre la plaça de la Vila Vella (la plaça del Teatre), d'on sortien els camins principals, que arribaven al nord-est i al sud, i el que portava al turó on hi havia l’església de Santa Maria dels Turers. Fora d’aquest nucli només hi havia cases disseminades. La posició del monestir afavoria el creixement en la direcció de ponent, creixement que seguiria l’eix format pels carrers de Baix, la plaça de la Vila Vella, el carrer de les Escrivanies, la placeta de la Font, el carrer Major, la plaça Major, el carrer de la Porta dels Turers i la plaça dels Turers.
Al segle XV, les muralles tenien diversos portals d’entrada: el de l’Hospital, al carrer de Sant Roc, el de Sant Benet, al carrer de Sant Benet, el de Sant Martirià, entre els carrers del Mercadal i dels Valls, el de Sobreporta, a la Porta dels Turers, el de Girona, a l’alçada del carrer de Sant Pere, el del Forn o d'en Peraseca, i després del Portal de Besalú o de la Barrera, al carrer de Baix, tornava al monestir.

Monedes anomenades Menuts, encunyades a Banyoles per privilegi de Felip III del 1599. La de la dreta està contrasegellada amb un cap de frare

Monedes anomenades Menuts, encunyades a Banyoles per privilegi de Felip III del 1599. La de la dreta està contrasegellada amb un cap de frare.
Imatges originals de banyolescultura.net.

Segles XVI, XVII i XVIII. Entre els segles XVI i XVII la inestabilitat política i social va ser molt marcada. Les continuades guerres deixaren les arques municipals exhaustes, i el Comú es va veure obligat a demanar al rei la facultat de poder emetre moneda per pagar els deutes i consolidar les muralles; així, es bateren els Menuts i les peces de cinc sous i de cinc rals.
L'any 1599 Banyoles va rebre, del rei Felip III, el privilegi d'encunyar els Menuts nom que els venia de la seva poca grandària, uns 12 mm de diàmetre, i per tractar-se d'una moneda corrent, diner de billó, i de baixa llei, de coure amb un petit percentatge d'argent.
Aquest privilegi, l'havien sol·licitat la Universitat (l'Ajuntament) i l'abat conjuntament, motivats per la necessitat de reconstruir les muralles i pagar els deutes, calculats en 15.000 lliures. Es va donar permís per encunyar moneda per valor, només, d'aquesta quantitat, i solament podia circular a Banyoles i a la sots-vegueria de Besalú. Per a poder batre la moneda va ser necessari comprar dues cases al carrer de Sant Pere, que eren propietat de l'apotecari Benet Anglada, i s'encarregà: al mestre argenter Pere Stivill el control de la seva fabricació.
L'encunyació va començar l'any 1600 i acabà el 1605, quan la gran quantitat de moneda falsa en circulació va forçar el municipi a renunciar al dret de fabricar-ne més. Tot i així, se'n va fer més quantitat de la permesa pel privilegi, per valor de 47.000 lliures. Per a diferenciar les monedes autèntiques de les falses, que havien de ser destruïdes, va ser necessari contrasegellar els Menuts autèntics. Es va fer amb un cap de frare, segurament per influència del monestir (4).

Consimile dels comptes Primer, Segon, Tercer, y ultim de la fabrica de menuts de la Universitat y Vila de Banyoles. 1621

Consimile dels comptes Primer, Segon, Tercer, y ultim de la fabrica de menuts de la Universitat y Vila de Banyoles. 1621. Viquipèdia. - (Ampliar)

El segle XIX. Al segle XIX va tornar la crisi profunda i l’estancament econòmic i demogràfic. L’exportació d’alls i la criança de porcs i de mules ajudaren a substituir la indústria perduda. La diversificació de l’economia no es va materialitzar fins ben entrat el segle XX.
En pocs anys s'havien patit daltabaixos com la Guerra Gran (1792-1795) i després la Guerra del Francès (1808-1814). El juny de 1813, una aferrissada batalla entre espanyols i francesos tingué lloc als voltants de Banyoles i Miànigues. A la batalla van intervenir, els espanyols, sota el comandament del baró d’Eroles amb 2.300 homes, i, el general Lamarque, al capdavant de 3.500 soldats de l’exèrcit francès. La batalla va durar un dia, i, finalment, l’entrada de la foscor i una forta pluja va forçar la retirada dels dos bàndols. Després de sis anys de guerra, el 10 de març de 1814 les tropes napoleòniques abandonaren Banyoles per retornar a França.
Un escrit de l’Ajuntament de Banyoles de l’abril de 1814 informa que van ser 600 els banyolins que van perdre la vida en aquella guerra. Altres persones que havien col·laborat amb els francesos varen fugir a l’exili per por de represàlies. Començà un nou període on, amb el retorn de Ferran VII, tornaren les polítiques més conservadores. Bona part del segle XIX va ser un període de gran inestabilitat política i de guerres entre el pensament liberal i l’absolutista.

Homenatge fet el 26 de desembre de 1909 al doctor Francesc Rovira Sala, coronel i sacerdot de Sant Miquel de Campmajor, que protagonitzà una de les batalles més mítiques de la Guerra del Francès. La desfilada militar passa davant de la Pia Almoina, antiga Casa Consistorial de Banyoles

Homenatge fet el 26 de desembre de 1909 al doctor Francesc Rovira Sala, coronel i sacerdot de Sant Miquel de Campmajor, que protagonitzà una de les batalles més mítiques de la Guerra del Francès. La desfilada militar passa davant de la Pia Almoina, antiga Casa Consistorial de Banyoles. Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany. Fons d’Imatges del Pla de l’Estany. - (Ampliar)

Els enfrontaments armats varen ser constants: Trienni Liberal (1820-1823) i rebel·lió dels Malcontents (1827), entre els partidaris de l'antic ordre, els absolutistes, i els favorables al nou règim capitalista, els liberals.
En aquests moments de forta crisi, els habitants del Pla de l'Estany van optar pel carlisme o pel republicanisme. Eren dues opcions que no eren tan incompatibles, perquè existia una bona connexió entre les seves bases socials; a la Guerra dels Matiners (1846-1849) no importava en quin bàndol es lluitava. A Banyoles, en el Sexenni Democràtic (1868-1874), es votaven mútuament.
La divisió d'Espanya entre els partidaris d'Isabel II i els de l'infant Carles Maria Isidre de Borbó va provocar una sagnant guerra civil després de la mort del rei Ferran VII, l'anomenada I Guerra Carlina (1833-1840); va ser la lluita dels liberals, defensors del canvi social i econòmic, contra els carlins, els partidaris de mantenir la tradició i contraris al capitalisme. La comarca no viuria en plena guerra fins a l'expedició del cap carlí, el navarrès Juan Antonio Guergué y Yániz, entre agost i novembre de 1835. Aleshores, uns 3.000 carlins la travessaren i molts pobles foren lloc de pas i refugi dels carlins.

Plànol del monestir de Sant Esteve

Plànol del monestir de Sant Esteve. "Las casas de religiosos en Cataluña durant el primer tercio del siglo XIX", Gaietà Barraquer i Roviralta. 1906. UAB. - (Ampliar)

L'acabament de la Primera Guerra Carlina no va dur el final de la violència armada. El setembre de 1846 començà la Segona Guerra Carlina o dels Matiners (1846-1849) que, per primer cop, va aliar els carlins i els republicans, provocada per una forta crisi econòmica (eren anys seguits de mala collita) i la implantació del sistema de lleves militars.
Durant la Segona Guerra Carlina, varen confraternitzar a Banyoles el cap carlí Marcel·lí Gonfaus, de mal nom Marçal, i el republicà Victorià de Ameller. Entre els revoltats banyolins predominaven els teixidors, els jornalers, els paperers, artesans i espardenyers, que podien alçar-se indistintament tant amb els carlins com amb els republicans.
El setembre de 1868 va començar el Sexenni Democràtic (1868-1874). Es va instaurar un règim liberal que va provocar el rebuig dels republicans i carlins. Els republicans asssoliren, el febrer de 1873, la proclamació de la Primera República.
La Tercera Guerra Carlina (1872-1876) es va iniciar l'abril amb l'alçament dels carlins, i va finalitzar amb la proclamació d'Alfons XII com rei d'Espanya. Poc abans, el gener de 1872, el governador va substituir els regidors carlins dels ajuntaments d'Esponellà i Mieres. Banyoles va ser ocupada pels carlins el novembre de 1873 i no va ser recuperada definitivament pels governamentals fins l'abril de l'any 1875.
Els republicans tenien la seva força electoral a Banyoles, alguns vots a Vilademuls i una secció del partit a Sant Andreu del Terri. Els carlins eren forts a Banyoles i els amos de la resta de la comarca.

Cavallets i capgrossos davant del Monestir de Sant Esteve, a principi del segle XX. Els cavallets actuaven durant l’entrada de l’Abat

Cavallets i capgrossos davant del Monestir de Sant Esteve, a principi del segle XX. Els cavallets actuaven durant l’entrada de l’Abat. Autor desconegut. Arxiu Municipal de Banyoles. Fons d’Imatges del Pla de l’Estany. - (Ampliar)

República i Guerra Civil. El procés d'adaptació al règim de la Restauració (1874-1931) va resultar difícil per als dos bàndols, tant carlins com republicans, que van veure's abocats a la marginalitat. El republicanisme va concentrar-se a Banyoles, mentre el carlisme mantenia el suport de destacats propietaris rurals a la resta de la comarca.
El 14 d'abril de 1931, amb la proclamació de la República arreu de l'Estat Espanyol, s'encetava un període ple d'expectatives que es viu amb una enorme intensitat a la comarca, tant en l'àmbit polític com també social o, fins i tot, cultural.

Retrat de Pere Alsius Torrent. 1910-1915

Retrat de Pere Alsius Torrent. 1910-1915. Lluís Vilardell. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Durant la Segona República (1931-1936), els republicans federals van aliar-se amb Acció Catalana (1931). Més endavant, van participar en la fundació d'Esquerra Republicana. Els carlins s'integraren a la Coalició Catòlica (1932) i varen mantenir la seva força arreu de la comarca, sobretot a Mieres i Sant Miquel de Campmajor.
La revolta del 6 d'octubre de 1934, amb un notable seguiment a Banyoles i Cornellà del Terri, la repressió posterior i la rehabilitació dels vençuts després de la victòria electoral del front d'esquerres el febrer de l'any 1936, varen ser precedents immediats de la guerra civil que esclataria arran del fracàs de l'aixecament del 18 de juliol de 1936.
A les eleccions del febrer del 1936, la bipolarització va situar els republicans en el Front d'Esquerres i els carlins en el Front Català d'Ordre. El 18 de juliol de 1936, els carlins es posaren al costat dels sublevats.

Arribada del primer tren de passatgers el dia de la inauguració de l'estació de Banyoles. 15 de març a de 1928

Arribada del primer tren de passatgers el dia de la inauguració de l'estació de Banyoles. 15 de març a de 1928. Autor desconegut. Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany. - (Ampliar)

El buit de poder, generat pel fracàs de la rebel·lió militar del 18 de juliol a Catalunya, va estimular el sorgiment de nous poders polítics, els comitès de guerra, que van assumir de forma espontània i desordenada el control de l'ordre públic als municipis i van organitzar l'enviament dels primers contingents al front de guerra. El comportament d'aquests comitès va abastar des d'actuacions sagnants fins a la voluntat manifesta d'evitar-les en el propi territori.
En qualsevol cas, a partir de l'octubre del 1936, els ajuntaments tornen a agafar el poder i s'organitzen com a governs d'unitat, amb participació de tots els partits i sindicats d'esquerres locals. Durant els sis mesos posteriors a l'esclat de la guerra, l'anticlericalisme es va estendre ràpidament i la repressió contra les persones considerades de dretes va ser molt forta.

Part de la muralla de Banyoles. 1915-1936

Part de la muralla de Banyoles. 1915-1936. Valentí Fargnoli. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Les esglésies i els convents varen ser buidats i els religiosos hagueren de fugir en perillar les seves vides. Alguns d'ells foren assassinats a diferents indrets de la comarca, com el rector del Torn, Joan Font, de conegudes idees avançades. Gran quantitat d'imatges i objectes religiosos es cremaren o destruiren, com el retaule barroc de l'altar major del monestir de Banyoles.
Unes quantes persones d'ideologia dretana s'amagaren a la muntanya, marxaren a l'estranger o a la zona nacional, o foren assassinats. D'altres van restar detingudes, com les quinze persones empresonades al monestir de Banyoles, la sort de les quals es va decidir en una tensa assemblea popular.

Bitllet de 25 cèntims emès per l'Ajuntament de Banyoles durant la Guerra Civil

Bitllet de 25 cèntims emès per l'Ajuntament de Banyoles durant la Guerra Civil. Museu Nacional d'Art de Catalunya.

L'octubre de 1936 la Generalitat va decretar la col·lectivització de les empreses amb els amos fugits. Per aquesta causa, a Banyoles es col·lectivitzaren la fàbrica de José Gimferrer S.A., amb cinc-cents treballadors, Xocolates Torras i Indústria Coromina, entre d'altres. A partir de llavors, restarien en mans dels treballadors a través del Consell d'Empresa. Va ser una experiència amb resultats desiguals en un moment difícil, amb manca de matèries primeres i combustible, es perdien els mercats i els treballadors s'incorporaven a l'exèrcit. Finalitzada la guerra es retornaren les propietats als antics amos.
En les primeres hores de la guerra, un bon grapat de banyolins i de la resta de la comarca sortiren voluntaris cap al front. Els uns amb l'exèrcit de la República i els altres passant la frontera per allistar-se amb les tropes nacionals del general Franco. Posteriorment, les corresponents lleves anirien mobilitzant una bona part de ciutadans, fins a l'extrem de cridar alcaldes i regidors. La Lleva del Biberó, en els últims dies de la guerra, va ser el paradigma de la mobilització quasi absoluta en què va viure la població del Pla de l'Estany.

Plaça dels Turers. 1925-1935

Plaça dels Turers. 1925-1935. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Les dones, en un primer moment, prengueren responsabilitats més que directes en la rereguarda, en centres de socors als soldats i refugiats, en assistència sanitària, a les escoles, als centres de control obrer de les fàbriques i, fins i tot, en la vida política ciutadana.
En els últims dies de la guerra, Banyoles era un quarter militar. Hi havia els soldats del camp d'aviació, els ferits i personal de l'hospital militar. També hi eren els que anaven reculant cap a la frontera. Entre ells s'hi trobava el cap de l'onzena divisió de l'exèrcit republicà Enrique Líster i d'altres protagonistes de la guerra. A Banyoles, la nit del 7 al 8 de febrer de 1939 es lliuraren els darrers combats.
Amb l'arribada de l'exèrcit nacional molts habitants de la comarca van anar camí dels camps de concentració de França i d'altres van esperar a les presons els dictats del nou règim, que estava a punt d'iniciar els quaranta anys de parèntesi franquista.

Claustre del monestir de Sant Esteve. 1911-1936

Claustre del monestir de Sant Esteve. 1911-1936. Valentí Fargnoli. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Posguerra i recuperació econòmica. La Banyoles actual. Als anys seixanta del segle XX es va produir un fort creixement. La població ocupada en la indústria i els serveis es va incrementar notablement, mentre va decaure la dedicada a l’agricultura. Fins al final del segle XX, els sectors industrials més forts van ser els de la construcció, de la fusta, del tèxtil, del metall, de les pells adobades i de l’alimentació.
La importància de l'Estany com a escenari esportiu s'ha fet palès en diverses ocasions: l'any 1992 va ser subseu dels Jocs Olímpics de Barcelona'92 en la modalitat de rem, el 2004 va ser capital del campionat del món de rem, el mateix any, que també va ser capital de la cultura catalana, el 2008 i 2009 va ser seu del campionat d'Espanya de marató de piragüisme, també el 2009, seu de la Copa del Món de rem a la seva primera edició i el 2010 de la Copa del Món de piragüisme de Marató.
(Majoritàriament, els textos estan basats en articles de banyolescultura.net)

Porta lateral i capçalera gòtica de l'església de Santa Maria dels Turers

Porta lateral i capçalera gòtica de l'església de Santa Maria dels Turers. - (Ampliar)

Evolució demogràfica de Banyoles

Evolució demogràfica de Banyoles. Les dades dels anys 1497-1553 s'han estimat en base als focs: 1497, 172 focs; 1515, 154 focs; 1553, 245 focs. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. Dades recents extretes d'Idescat. - (Ampliar)


Bibliografia
"La mandíbula de Banyoles, un descobriment centenari", Julià Maroto. 1987. Revista de Girona núm. 122.
"La mandíbula de Banyoles. Antecedents i context de la seva troballa". R. Julià, J. Maroto, N. Soler. 1987. Revista Cypsela VI.
"Bañolas: notícias históricas de esta villa". Enric Claudi Girbal. 1863. Girona.
"Història del Pla de l’Estany". Diversos autors. Coord. J. Tremoleda. 2000. Diputació de Girona.
"La Revolució neolítica: La Draga, el poblat dels prodigis". Diversos autors. Ajuntament de Banyoles, Diputació de Girona, Museu d’Arqueologia de Catalunya, Universitat Autònoma de Barcelona, Consell Superior d’Investigacions Científiques. ISBN 978-84-393-9650-5.
"La Guerra del Francès al Pla de l’Estany". Genís Barnosell, Jordi Bohigas i altres. 2012. Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles. Quaderns, 31.
"Las casas de religiosos en Cataluña durant el primer tercio del siglo XIX", Gaietà Barraquer i Roviralta. 1906. UAB. Volum I.
"Un receptari de cuina de l'antic monestir benedictí de Banyoles (Segles XVIII-XIX)". Pep Vila i Medinyà. 2000. Quaderns de Banyoles núm. 2. ISBN 978-84-87257-07-0.
"El tren petit de Banyoles". Josep Grabuleda. 2002. Quaderns de Banyoles núm. 4.
"La repressió franquista a Banyoles". Jordi Galofré. 2005. Quaderns de Banyoles núm. 7. ISBN 978-84-87257-14-8.
"La muralla a Banyoles". Guerau Palmada. 2008. Quaderns de Banyoles núm. 10. ISBN 978-84-87257-21-6.
"El cementiri Vell de Banyoles". Diversos Autors. 2009. Quaderns de Banyoles núm. 11. ISBN 978-84-87257-24-7.


Notes
(1) L’abat, sempre de noble llinatge, era el senyor de Banyoles. Es tractava d’un senyor eclesiàstic i, per tant, el seu poder abraçava el camp civil, el religiós i el militar. Com a senyor civil concorria primer a les dietes de França i després a les Corts catalanes, controlava el mercat local, tenia el monopoli del forn (només es podia coure pa en el seu), de la carnisseria (mantenia el dret exclusiu de vendre carn), entre d’altres. Cobrava a tota la població, a canvi del dret d’utilització de la propietat (cases, masos i aprofitament de les aigües) certes quantitats de blat o cereals, oli, gallines o altres animals, raïms, vi, diners o prestacions de treball. Imposava contribucions. Cobrava un peatge per passar pels camins als vianants amb ase, cavall o mula; regulava els pesos i les mesures (el poble havia de fer servir les mesures de l’abat) i tenia el dret exclusiu de notaria i escrivania. Podia jutjar els seus súbdits. Nomenava els batlles (oficials de la justícia), tenia jutge, tribunal propi i presons. Capturava delinqüents, executava sentències, prenia les primeres apel·lacions, nomenava tutors, detenia, processava, empresonava, marcava al front, multava i expulsava, sovint era jutge i part. El seu poder jurisdiccional permetia que dins la vila i el seu terme se suprimís l’exercici de la jurisdicció per part dels oficials reials, excepte la del procurador del rei i la del batlle general de Catalunya.
Com a senyor militar, l'abat feia la lleva de les tropes (dret d’host i cavalcada) i era el cap de les tropes banyolines. A més, era senyor de castells, com el de Porqueres que va comprar al segle XIII. En tant que senyor eclesiàstic, anava als concilis provincials. Obligava els súbdits a assistir a missa i rebre els sagraments a l’església del monestir, que era la parroquial. Nomenava els capellans (curats) de Santa Maria dels Turers i exercia el dret d’excomunicar els vilatans. El monestir restava exempt de la jurisdicció episcopal ordinària i depenia de la Santa Seu. - (Tornar al text)

(2) Fra Bernat de Vallespirans fou abat del monestir de Sant Esteve de Banyoles entre 1300 i 1333. Va succeir el seu oncle fra Arnau de Vallespirans (abat entre 1279 i 1300). Fra Bernat va haver de concedir la Carta Municipal de Banyoles l'abril de 1303, forçat per l'arbitratge d'Eimeric d'Usall, familiar del rei Jaume el Just. Malgrat aquest document, l'abat va xocar en multitud d'ocasions amb els representants de la vila, i va intentar evitar quan es van produir les epidèmies de 1333, apel·lant al dret de remença, la fugida de banyolins a la parròquia de Sant Andreu de Mata, on el mateix Eimeric d'Usall estava permetent la construcció d'una nova Banyoles, agraciada amb el mateix estatus, pel que fa a les llibertats dels seus habitants, que Barcelona. Bernat de Vallespirans va apel·lar al rei Alfons el Benigne, del qual ell era confessor, i Eimeric, al príncep Pere, futur Pere el Cerimoniós. Malgrat que el rei va donar suport a l'abat, la mort d'aquest el dia 29 de desembre de 1333 va permetre que el seu successor, fra Ramon de Coll, s'avingués a eliminar la remença, amb la qual cosa, els banyolins foren lliures de marxar de la seva ciutat. La sepultura de fra Bernat de Vallespirans és de les poques que s'han conservat en el claustre del monestir de Sant Esteve de Banyoles. - (Tornar al text)

(3) El 15 de desembre de 1419 Alfons el Magnànim concedia llicència a l’abat de Banyoles a fi d’imposar sises sobre el pa, el vi, carns i altres vitualles durant 10 anys en ajuda a les despeses de l’esmentada vila en la construcció i reparació de la muralla: “in construccione et reparacione menium et vellorum ac exoneracione censalium et aliorum onerum dicte ville”
Totes aquestes concessions o privilegis demostrarien que des de finals del segle XIV, durant el regnat de Pere III el Cerimoniós, hauria començat el projecte d’un perímetre emmurallat més extens, obres de fortificació que es prolongaren fins a les primeres dècades del XV. La vila en aquest moment ja tenia un perímetre que encerclava tota la vila medieval, és a dir, d’est a oest (des del monestir de Sant Esteve fins al Portal de Sobreporta o dels Turers), i de sud a nord (des del Portal de Girona fins al Portal de Sant Martirià), en una muralla en forma de vaixell.
Per costejar les obres de la muralla els jurats també es van veure obligats a crear censals de propietat. El 19 de gener de 1404 els síndics del Comú, Pere Baurtí i Narcís Joan, paraires, van crear un censal de preu de propietat de 7.000 sous a favor d’Elionor, muller de Joan Desllor, mestre en medicina de Banyoles. El censal era destinat a les obres de la muralla i altres assumptes de la vila de Banyoles: “que censualia temporibus retroactis ratione operis menium et alias pro negotys dicta villa". - (Tornar al text)

(4) Als Menuts, a la cara principal sempre hi figura el cap del rei Felip III. Del revers hi ha dues modalitats. En una apareixen desunides les línies de l'angle superior de l'escut d'armes de Banyoles i en la seva obertura hi figura la lletra B, distintiva de la ciutat. En l'altra, la lletra B es troba dins l'escut d'armes i les línies de l'angle superior de les armes estan unides.
L'altra ocasió en què Banyoles tornà a encunyar moneda pròpia va ser durant la Guerra dels Segadors. Les exigències de la guerra feren imprescindible emetre monedes per poder fer front a les despeses extraordinàries. Les peces, d'argent, són les de cinc rals i les de cinc sous.
Es fabricaren l'any 1641. A la cara principal totes porten la llegenda de Principat i l'escut de Catalunya. El revers de les de cinc rals varia. En unes hi ha una creu amb l'escut d'armes del municipi al mig i, en les altres no hi figura aquest escut. Les monedes de cinc sous són com les de cinc rals amb l'escut d'armes al centre. Es desconeix si hi havia altres tipus de monedes i quantes se'n fabricaren. De totes formes, se suposa que es deixà de batre'n abans de l'any 1642. - (Tornar al text)


  • www.banyoles.cat------Web oficial de l'Ajuntament de Banyoles.

  • Exposició "La revolució neolítica. La Draga, el poblat dels prodigis"------Mostra al Museu d'Arqueologia de Catalunya - Girona.

  • El tren Palamós - Girona - Banyoles------Article històric de la lí nia ferrovi&agra;ria que va prestar servei des de 1884 fins a 1956.

  • (Imatges base capçalera: Viquipèdia)

    Història de Banyoles

    Escut oficial de Banyoles

    Escut oficial de Banyoles.

    Mapa de Banyoles

    Situació del municipi de Banyoles dins la comarca del Pla de l'Estany

    Fragment de vas globular amb coll (decoració cardial)

    Fragment de vas globular amb coll (decoració cardial). Exposició "La Revolució neolítica". - (Ampliar)

    Cullerot. Fusta de roure

    Cullerot. Fusta de roure. Exposició "La Revolució neolítica". - (Ampliar)

    Penjoll inacabat. Marbre. 2,6 x 1,1 x 0,6 cm

    Penjoll inacabat. Marbre. 2,6 x 1,1 x 0,6 cm. Exposició "La Revolució neolítica". - (Ampliar)

    Pere IV d'Aragó, el Cerimoniós. 1345. Obra de Jaume Cascalls

    Pere IV d'Aragó, el Cerimoniós. 1345. Obra de Jaume Cascalls. Catedral de Girona. Viquipèdia. - (Ampliar)

    Talla barroca de Sant Antoni de Pàdua de Santa Maria dels Turers. Segle XVIII

    Talla barroca de Sant Antoni de Pàdua de Santa Maria dels Turers. Segle XVIII. Josep Tarrús i Galter - Museu Arqueològic i Comarcal de Banyoles - (Ampliar)

    Monestir de Sant Esteve de Banyoles. Vista de la façana i del campanar. 1911-1936

    Monestir de Sant Esteve de Banyoles. Vista de la façana i del campanar. 1911-1936. Valentí Fargnoli. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

    Nau del Monestir de Sant Esteve

    Nau del Monestir de Sant Esteve. Imatge gentilesa de monestirs.cat - (Ampliar)

    Altar barroc del Monestir de Sant Esteve. 1920

    Altar barroc del Monestir de Sant Esteve. 1920. Josep Salvany i Blanch. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)

    Mare de Déu d'alabastre blanc, obra de l'escultor banyolí Josep M. Bohigas Masoliver (1957) inspirada en les marededeus gòtiques. Presbiteri de Santa Maria dels Turers

    Mare de Déu d'alabastre blanc, obra de l'escultor banyolí Josep M. Bohigas Masoliver (1957) inspirada en les marededeus gòtiques. Presbiteri de Santa Maria dels Turers. - (Ampliar)

    Nau de l'església de Santa Maria dels Turers

    Nau de l'església de Santa Maria dels Turers. - (Ampliar)

    Capitell del claustre del monestir de Sant Esteve

    Capitell del claustre del monestir de Sant Esteve. Imatge gentilesa de monestirs.cat - (Ampliar)

    Glorieta situada a un dels extrems del pany de muralla que es conserva. Podria datar de finals del XIX o principis del XX

    Glorieta situada a un dels extrems del pany de muralla que es conserva. Podria datar de finals del XIX o principis del XX. - (Ampliar)

    Portapau d'argent que representa Sant Esteve, que feien servir els membres del consistori banyolí al segle XVII durant les celebracions religioses

    Portapau d'argent que representa Sant Esteve, que feien servir els membres del consistori de Banyoles al segle XVII durant les celebracions religioses. Museu Arqueològic de Banyoles. - (Ampliar)

    Plat de ceràmica vidriada del segle XVII (Blau Català), localitzat al pou del pati de la Pia Almoina

    Plat de ceràmica vidriada del segle XVII (Blau Català), localitzat al pou del pati de la Pia Almoina. Museu Arqueològic de Banyoles. - (Ampliar)

    Reliquiari del monestir de Sant Esteve a principi del segle XX

    Reliquiari del monestir de Sant Esteve a principi del segle XX. Autor desconegut. Publicat a "La vida a Sant Esteve de Banyoles fa 300 anys", 2010. - (Ampliar)

    La família Olivas, cistellers de Banyoles, al pati de casa seva al carrer Major de Banyoles, fent palmes per al Diumenge de Rams. Podem veure de dalt a baix i d'esquerra a dreta: Francesc Olivas, Dolors Olivas, Xavier Olivas, Joan Olivas i Caterina Coll. 1945

    La família Olivas, cistellers de Banyoles, al pati de casa seva al carrer Major de Banyoles, fent palmes per al Diumenge de Rams. Podem veure de dalt a baix i d'esquerra a dreta: Francesc Olivas, Dolors Olivas, Xavier Olivas, Joan Olivas i Caterina Coll. 1945. Memòria Digital de Catalunya. - (Ampliar)

    El baró d'Eroles. 1851

    El baró d'Eroles. 1851. Josep Puiggarí i Ildefons Cibera. SGDAP - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

    Brigadier Francisco Rovira Sala. Atribuït a Joan Rovira i Formosa

    Brigadier Francisco Rovira Sala. Atribuït a Joan Rovira i Formosa. Museo del Prado. - (Ampliar)

    Piscicultura. Geroni Darder i Rodés. Peu d'impremta Barcelona, Imp. Hijos de D. Casanovas, 1913

    Piscicultura. Geroni Darder i Rodés. Peu d'impremta Barcelona, Imp. Hijos de D. Casanovas, 1913. Universitat Autònoma de Barcelona. - (Ampliar)

    Uniformes carlistes de 1836

    Uniformes carlistes de 1836. Biblioteca Nacional de España. - (Ampliar)

    Isabel II de Borbó (1830-1904)

    Isabel II de Borbó (1830-1904). Viquipèdia. - (Ampliar)

    Alfons XIII, ca. 1914

    Alfons XIII, ca. 1914. El 1920 va atorgar a Banyoles el títol de ciutat. Library of Congress. Viquipèdia. - (Ampliar)

    CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés