Inici Els municipis Paisatges naturals Cultura i lleure Gastronomia Edificis històrics i religiosos Recomanacions

Carles el Calb (823-877)

Carles el Calb (823-877). Bibliothèque nationale de France - (Ampliar)

Mancús de Ramon Berenguer I (1023-1076)

Mancús de Ramon Berenguer I (1023-1076). Viquipèdia - (Ampliar)

Jaume II el just (1267-1327)

Jaume II el just (1267-1327). Viquipèdia - (Ampliar)

Antiga Torre dels Jueus o de Can Masbernat, al capdavall del carreró del Call, enderrocada durant un remodelatge del sector el 1916

Antiga Torre dels Jueus o de Can Masbernat, al capdavall del carreró del Call, enderrocada durant un remodelatge del sector el 1916. Emili Casas i Fontbernat. Arxiu Comarcal del Baix Expordà - (Ampliar)

Salomó Vidal, un prestamista jueu. Liber judeorum, Vic, 1334-1340

Salomó Vidal, un prestamista jueu. Liber judeorum, Vic, 1334-1340. Tinta sobre paper - (Ampliar)

Església parroquial de la Bisbal. 1910

Església parroquial de la Bisbal. 1910. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Pere V d'Aragó, IV de Barcelona, III de València, dit el Conestable de Portugal (1429-1466)

Pere V d'Aragó, IV de Barcelona, III de València, dit el Conestable de Portugal (1429-1466). Viquipèdia - (Ampliar)

Capbreu de Castell d'Empordà 1702-1703

Capbreu de Castell d'Empordà 1702-1703. Arxiu Comarcal del Baix Empordà - (Ampliar)

Miquelet de Catalunya. 1809-1812

Miquelet de Catalunya. 1809-1812. Josep Bernat Flaugier Martingues. MNAC - (Ampliar)

Tropes de la Confederació del Rhin 1808-1812. Tambor major del 6è regiment de Waldeck

Tropes de la Confederació del Rhin 1808-1812. Tambor major del 6è regiment de Waldeck. Col·lecció M. Henri i Claude Achard - (Ampliar)

François Xavier de Schwarz (1762–1823)

François Xavier de Schwarz (1762–1823). Viquipèdia - (Ampliar)

Tropes de la Confederació del Rhin 1809-1812. Oficial del 5è regiment de Lippe

Tropes de la Confederació del Rhin 1809-1812. Oficial del 5è regiment de Lippe. Col·lecció M. Henri i Claude Achard - (Ampliar)

La fragata 'HMS Cambrian' de 40 canons

La fragata 'HMS Cambrian' de 40 canons. Viquipèdia - (Ampliar)

Miquelet de Catalunya. 1809-1812

Miquelet de Catalunya. 1809-1812. Josep Bernat Flaugier Martingues. MNAC - (Ampliar)

Coblas relativas a la formació de las milícias urbanas, y en elogi del excelentíssim senyor Don Enrich O-Donnell. Ca. 1810

Coblas relativas a la formació de las milícias urbanas, y en elogi del excelentíssim senyor Don Enrich O-Donnell. Ca. 1810. Generalitat de Catalunya - (Ampliar)

Pere Caimó i Bascóns (1819-1878)

Pere Caimó i Bascóns (1819-1878). Viquipèdia - (Ampliar)

Isabel Vilà i Pujol (1843-1896)

Isabel Vilà i Pujol (1843-1896). Viquipèdia - (Ampliar)

Escut de la Bisbal publicat a "Geografia General de Catalunya", Joaquim Botet i Sisó, 1908.

Gozos a Nuestra Señora de la Piedad, que se venera en la villa de La Bisbal. Segle XIX

Gozos a Nuestra Señora de la Piedad, que se venera en la villa de La Bisbal. Segle XIX. Bibliothèque nationale de France - (Ampliar)

Escoles públiques de la Bisbal. 1910

Escoles públiques de la Bisbal. 1910. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Els traginers Paulí Font, Pere Font i Joan Dalfó, traslladant els instruments musicals d'una banda que actuà a la Festa Major. 1940

Els traginers Paulí Font, Pere Font i Joan Dalfó, traslladant els instruments musicals d'una banda que actuà a la Festa Major. 1940. Arxiu Comarcal del Baix Empordà - (Ampliar)

Porta principal del castell de la Bisbal d'Empordà

Porta principal del castell de la Bisbal d'Empordà. Viquipèdia - (Ampliar)

Retrat d'un home amb barretina de La Bisbal d'Empordà. 1890-1928

Retrat d'un home amb barretina de La Bisbal d'Empordà. 1890-1928. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)

Carrer dels Cavallers. 1936

Carrer dels Cavallers. 1936. Joan Subias Galter. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Ferro forjat d'època romànica, a una porta del castell

Ferro forjat d'època romànica, a una porta del castell. Generalitat de Catalunya - (Ampliar)

Ceramista de la Bisbal. 1986

Ceramista de la Bisbal. 1986. Joan Segur. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Església de Santa Maria de la Bisbal

Església de Santa Maria de la Bisbal. Viquipèdia - (Ampliar)

Torre de defensa de l'antic molí de la Torre

Torre de defensa de l'antic molí de la Torre. Viquipèdia - (Ampliar)


La Bisbal d'Empordà

Història de La Bisbal d'Empordà.

Les primeres referències documentals. Entre els segles IX i X es documenten els nuclis de població de Fontanetum (la Bisbal), Fonsedictus (Fonteta) i Perductus (Sant Pol). El rei Carles el Calb reconegué en un diploma datat el 844 el domini de la mitra de Girona sobre el monestir de Sant Climent de Peralta amb la seva rodalia, que comprenia les vil·les de Fonteta i Abellars i que devia abastar també el que més tard seria la Bisbal; aquests llocs pertangueren al seu terme fins al segle XIX. Un precepte de Carlemany del 881 esmenta ja la vila rural de Santa Maria Episcopalis anomenada com alterum Fontanetum (Fontanet), nom primitiu de la Bisbal, document on es reconeix al bisbe de Girona aquesta propietat i la de diversos vilars de la rodalia.

Títol de mestre en arts liberals i filosofia atorgat per Esteve de Largier, prevere, doctor en teologia i canonge de la seu de Montpeller, a favor de Joan Torrent, de la Bisbal. 1691

Títol de mestre en arts liberals i filosofia atorgat per Esteve de Largier, prevere, doctor en teologia i canonge de la seu de Montpeller, a favor de Joan Torrent, de la Bisbal. 1691. Fons Ajuntament de Girona - (Ampliar)

El 904 el bisbe Servusdei consagrà la nova església dedicada a Santa Maria, sant Miquel i Sant Joan, segurament un temple de planta basilical, amb tres altars i tres absis, que va ser convertida aleshores en parròquia. Se li concediren els delmes de “villa Fontanedo, ab villa Palatio Maurore cum suos fines et villa Fonsedictus et villare Abiliares et villare Perductus et villare Murello”. El nom de la Bisbal, inicialment referit només a l’església, prevalgué del de Fontanet. En una epístola papal del 1002 es cita l’església de “Sanctae Mariae quam dicunt Episcopalem” amb el seu alou de Fontanet; un text del 1019 esmenta la parròquia de “Sanctae Mariae Episcopalis”; el 1124 trobem ja citat el “loco de Episcopali”, que ha donat el nom actual; el 1180 s’esmenta el “Castrum Episcopale”.

El Pont Vell de la Bisbal. 1895

El Pont Vell de la Bisbal. 1895. A. Jonama. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

La Bisbal medieval. La jurisdicció episcopal restà interrompuda al segle XI en temps del bisbe Pere Roger (1010-50), que cedí el terme de la Bisbal a Ramon Berenguer I, el qual el donà en feu als vescomtes de Cabrera, que nomenaren batlle Jofre de Cruïlles. Quan els bisbes en recuperaren la possessió, varen ser freqüents les disputes amb els Cruïlles, malgrat que en temps del bisbe Ramon Guissall (1179-95) es pogué aconseguir una sentència favorable al bisbat. Jaume I cedí la plena jurisdicció, civil i criminal, de la vila als bisbes i Jaume II concedí el 1322 la celebració del mercat del divendres, que encara perdura. Més tard es va aconseguir el privilegi de celebrar fires anuals, la més important, la de Cinquagesma.
La vila es trobava en una situació estratègica, centre dels rics dominis de la mitra gironina al Baix Empordà i fronterera amb les possessions dels comtes d’Empúries i de la casa de Cruïlles, enemics tradicionals dels bisbes. Aquests nomenaren un batlle representant i administrador que governava la vila juntament amb el consell elegit pel poble. La dualitat de poders produí nombrosos enfrontaments, però la sobirania feudal total era dels bisbes.
Llaneres era lloc del comtat d’Empúries, a la frontera històrica amb el de Girona, que era del domini reial, i enfront del domini episcopal de la Bisbal. El comte d’Empúries Ponç V, hi bastí un castell a la fi del segle XIII per a la defensa d’aquest extrem del seu comtat. Al mateix temps, fortificava Bellcaire, Albons i, també, el Far, a l’Alt Empordà. La construcció del castell d’Empordà va ser considerada per la cort de Girona reunida el 1303 un greuge que el comte emporità infligia al rei, atès que els Usatges preceptuaven que només aquest podia aixecar noves fortificacions. El castell de Llaneres o d’Empordà, va ser donat en feu pel comte Ponç V a Guillem de Vilagut el 1301. Aquesta família el posseí fins el 1413, en què passà a Bernat de Sant Feliu, senyor d’Ullastret. El 1421 la seva filla Francesca es casà amb Bernat Margarit el Vell, de la poderosa família senyora del castell fins a la fi del segle XVIII.
Durant la baixa edat mitjana la Bisbal estava emmurallada, una protecció que es completava amb baluards, fossats i diverses torres. Existien quatre portals per accedir al nucli: un al camí que duia a Girona, un altre al de Palamós, un altre encarat a Calonge i un quart, posterior, al camí de Torroella de Montgrí. Els carrers eren irregulars, estrets i sinuosos. El centre de la vida social era la plaça Major, llavors porticada.
El 1322 Jaume II el Just concedí el permís de celebració de mercat els divendres, costum que encara subsisteix. Poc després es va rebre l'autorització per formar un consell municipal, com les viles de jurisdicció reial. Els caps de casa es reunien al pati d'armes del castell un cop l'any i triaven per sorteig els membres que formarien el consell, que llavors havien de rebre el vistiplau del bisbe, qui a la vegada nomenava el batlle i la cúria. Els 40 consellers exercien funcions consultives, legislatives i de supervisió. Dictaven, per exemple, les normes sanitàries o morals. Al segle XV la Bisbal ja tenia una milícia popular de 200 homes, una escola de minyons i de gramàtica i filosofia, hospital, orgue a l'església i rellotge al campanar.

Sivella jueva. Bronze amb bany d'or. Segle XIV

Sivella jueva. Bronze amb bany d'or. Segle XIV. Museu d'Història dels Jueus de Girona - (Ampliar)

Els jueus de la Bisbal. Es documenta una comunitat jueva a la Bisbal com a mínim des de la primera meitat del segle XIII, inicialment procedents del barri jueu de Girona. Ocupaven un petit sector prop del Castell, el que va fer que encara al segle XIX s'esmestés la "Torre dels Jueus", enderrocada el 1916, el carrer dels jueus i el carrer del Call. La primera referència al Call és del 1285, quan és saquejat amb motiu de la invasió de Felip d'Ardit de França, i la població cristiana va obligar els jueus a signar escriptures per les quals aquests es comprometien a deslliurar-los de tots els deutes.
L'exercici de l'activitat prestamista provocava l'animadversió contra la població hebrea, i sovint se'ls acusava d'exigir uns interessos abusius. Legalment era estatuït per les Constitucions de Catalunya que no es podia fer un préstec a un interès superior al vint per cent anual, ni a interès compost. El 13 d'abril de 1323 qui, actuant com a senyor de la Bisbal, els deslliura de l'acusació d'haver fet préstecs exigint un interès superior al legal. En el període de febrer de 1325 fins juliol del mateix any, es varen fer 227 préstecs. La comunitat de la Bisbal comptava amb 18 prestadors, amb una activitat més important que la de Torroella de Montgrí. Un terç dels clients eren de la mateixa vila i la resta comprenia quaranta localitats de l'entorn (dades basades en el "Liber Judeorum" i publicat per Christian Guilleré).
L'activitat era controlada per uns pocs, generalment lligats per parentiu. Els Deuslocrega prestaren uns 5.000 sous en setanta-un préstecs diferents, prop d'un terç de tota l'activitat. El Call de la Bisbal va perdre tota la seva població durant el regnat de Joan II, possiblement per la dificultat de sobreviure en una època molt difícil atesa la intolerància i el fanatisme de la població cristiana, i varen anar a indrets més tranquils o a Calls més importants i de més pes demogràfic. El Call de la Bisbal ja havia estat saquejat el 1285, ho tornà a ser el 1391, i definitivament abandonada pels jueus a mitjan segle XV.

Vista general de la Bisbal d'Empordà. 1900

Vista general de la Bisbal d'Empordà. 1900. Amadeu Mauri Aulet. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Del segle XV al XVIII. Cap a l'any 1440, el bisbe Bernat de Pau atorgà representació als pagesos al consell municipal: la meitat dels consellers. Els pagesos vivien en masos fora de la muralla i estaven subjectes al règim feudal. Les desavinences entre pagesos i vilatans, especialment a l'hora d'establir els impostos, van propiciar el 1567 la divisió del consell en dos òrgans diferents, un per a cada estament, i es van reduir els membres a 12 per consell. El territori va quedar dividit en dues administracions: gairebé tot estava governat pels pagesos o "universitat forana", mentre que els vilatans o "universitat de la vila" tenien jurisdicció al nucli emmurallat, als ravals i als horts del seu voltant.
El febrer de 1464, amb l'esclat de la Guerra Civil catalana, la Bisbal d'Empordà que s'havia declarat rebel, es va lliurar a traïció a les forces de Joan II. Amb la derrota a la Batalla de Calaf, Pere de Portugal necessitava una acció que moralitzés i donés prestigi a la seva causa, de manera que va començar un setge de grans proporcions sobre la vila a l'abril de 1465, juntament amb tot un seguit d'operacions per tal de rendir les places rebels de l'Empordà i aïllar Girona per acabar-la sotmetent.
El rei Joan hi va enviar un exèrcit de 2.500 homes comandats pel castellà d'Amposta, Bernat Hug de Rocabertí, i van aconseguir foragitar els assetjants, sense que aquests haguessin pogut prendre la vila. Quan va marxar, les forces de Pere el Conestable de Portugal van poder prendre la vila el 7 de juny. Amb tot, un mes més tard, les tropes de Bernat Hug van tornar a recuperar la Bisbal, defensada per Joan Margarit i Pau per al bàndol reialista, juntament amb el castell de Púbol. Durant aquestes operacions Bernat Hug de Rocabertí va ser fet presoner per unes companyies portugueses, però va poder escapolir-se'n.
En el setge de la Bisbal va morir Martí Joan de Rocabertí, germà del vescomte Jofre VII de Rocabertí i cosí de Bernat Hug. Segons es diu, va caure de la muralla o d'una torre abraçat a un soldat borgonyó.
Al segle XVII la batllia de la Bisbal comprenia també els pobles de Matajudaica, Sant Iscle d’Empordà i Fontanilles. Durant la guerra dels Segadors la població encunyà moneda.
La vila es començà a expandir al segle XVI amb petits ravals que acabaren formant un barri al sud-oest, al segle XVII. L'augment de població va convertir la Bisbal en el poble més gran de la comarca, fet que s'explica pel despoblament de la costa en benefici de l'interior i per la immigració occitana. A partir del període de la Il·lustració, els viatges d'alguns petits nobles comerciants i menestrals a França van introduir les idees revolucionàries. Després de la Guerra de Successió, Felip V d'Espanya suprimí el sistema d'elecció del consell municipal i en reduí a set els membres, nomenats per ell mateix; això provocà protestes d'alguns nobles, que es negaren a acceptar el càrrec. Pel que fa a l'activitat econòmica, el segle XVIII és una època d'expansió de l'agricultura, la ramaderia, el comerç i l'artesania. Cap a la fi de la centúria habitants de més de cinquanta pobles participaven en el mercat setmanal, tant de la costa com de Barcelona, i hi havia més de 150 treballadors a la vila, d'oficis molt diversos. També s'hi desenvolupà molta activitat musical.
La població al segle XVIII va augmentar de forma important: de 1.557 habitants l'any 1718 passà a 3.389 el 1787. Alguns cavallers i senyors territorials de la comarca, enriquits per les rendes del camp, s’establiren a la Bisbal i hi construïren els seus casals.

El general O’Donnell derrota les tropes franceses del general Schwartz el 14 de setembre de 1810

El general O’Donnell derrota les tropes franceses del general Schwartz el 14 de setembre de 1810. Pintura de Bartomeu Ribó - (Ampliar)

La batalla de la Bisbal d'Empordà de 1810. Durant la Guerra del Francès el juny de 1810, el mariscal Augereau va ser substituït al comandament del VII Cos pel mariscal Macdonald amb ordres de dirigir-se cap a Tarragona, mentre que el III Cos amb el general Suchet, que havia conclòs amb èxit el setge de Lleida el 13 de maig i el de Mequinensa el 5 de juny, havia de capturar Tortosa amb el suport del mariscal MacDonald, que va avançar cap al sud de Catalunya amb una gran força.
MacDonald va marxar amb el seu exèrcit de 16.000 homes cap al sud per donar suport a les operacions de Suchet contra Tortosa, deixant al general de divisió Louis Baraguey d'Hilliers amb 10.000 soldats a Barcelona, i 18.000 homes de la divisió alemanya de Marie François Rouyer defensava la costa mediterrània la zona entre Girona i Palamós i assegurant el camí de França.
Enrique José O'Donnell comandant de l'Exèrcit espanyol a Catalunya, veient que MacDonald era massa fort per enfrontar-s'hi directament, va resoldre operar contra les forces imperials de la costa gironina per allunyar MacDonald de Tarragona i Tortosa. Mentre les divisions dels generals Juan de Courten, Pedro Sarsfield i Joaquim d'Ibáñez-Cuevas i de Valonga defensaven Tarragona, el baró d'Eroles defensava Montserrat, Georget a Igualada i Obispo a Martorell, va enviar la divisió del general Luis González-Torres de Navarra y Castro al nord evitant la gran guarnició de Barcelona. Mentrestant, el coronel Charles William Doyle va navegar cap al nord amb 500 soldats amb la fragata britànica HMS Cambrian, la fragata espanyola Diana i altres vaixells. El capità Francis William Fane, del Cambrian, va comandar l'esquadró naval aliat. A principis de setembre, O'Donnell va aconseguir eludir les guarnicions de Barcelona, Hostalric i Girona sense haver-se notat.

Commemoració de la batalla de la Bisbal de 1810 el 19 i 20 d’octubre de 2013. Ajuntament de la Bisbal d'Empordà.

L'expedició naval anglo-espanyola de Fane va atacar el 10 de setembre amb una força amfíbia a Begur, capturant 50 homes i un emplaçament d'artilleria costanera. Alertat per la incursió, Schwarz va ordenar a les seves unitats costaneres reforçar les seves defenses. La seva brigada, amb 1.700 homes i 18 peces d'artilleria, es componia del 5è i 6è regiments de la Confederació del Rin (Anhalt-Lippe i Schwarzburg-Waldeck-Reuss respectivament), amb dos batallons cadascun, amb base a la Bisbal d'Empordà, on hi havia 800 homes destacats, mentre la resta de la brigada es va estendre per defensar Begur, Calonge, Palamós i Sant Feliu de Guíxols. Sense ser detectat, O'Donnell va arribar a Vidreres amb 6.000 soldats a peu i 400 genets el 13 de setembre, entre ells el regiment suís de Kayser, els dragons de Numància i els miquelets.
El matí del dia 14, O'Donnell va atacar La Bisbal amb força aclaparadora. Quan els piquets foren superats, Schwarz va enviar un missatger amb ordres als seus destacaments perquè es concentressin. Poc després, la Bisbal es va veure encerclada i els seus defensors van arreplegar-se al Castell de la Bisbal, però l'edifici es dominava des d'un turó proper i el campanar de l'Església de la Pietat, des d'on els franctiradors van abatre uns quants alemanys durant el dia. Schwarz va aguantar fins al vespre i es va rendir després que els espanyols es comencessin a reunir per l'assalt i intentessin cremar el castell. El comandant francès no va oposar resistència, i va perdre només un oficial i quatre homes morts, i tres oficials i 16 soldats ferits.
Mentre O'Donnell atacava La Bisbal, Fane i Doyle van desembarcar les seves tropes a Palamós i la van capturar. La columna d'Aldea va capturar Calonge i la columna de Fleires s'apoderava de Sant Feliu de Guíxols. Rouyer va quedar bloquejat a Girona i no va poder intervenir perquè O'Donnell va demanar als miquelets locals atacar la seva guarnició. Schwarz, dos coronels, 56 oficials, 1.183 homes i 17 canons van ser capturats per a un total de 1.242 presoners. Els alemanys van tenir 400 baixes entre morts i ferits. No es van notificar pèrdues espanyoles, però probablement eren lleus. O'Donnell, però, va quedar ferit al peu. El general espanyol i els presos alemanys van ser traslladats a l'esquadra de Fane abans de tornar a Tarragona.
L'atac va ser un èxit tàctic brillant, però no aconseguí dissuadir el mariscal d'assistir a Suchet. La ferida d'O'Donnell es va infectar i gairebé va morir abans de ser enviat a Mallorca per recuperar-se. Fins que la seva lesió es va curar, l'alt comandament a Catalunya va passar a mans menys capaces del tinent general Miguel Antonio de Iranzo y Peralta. Més tard, O'Donnell va rebre el títol de comte de la Bisbal en reconeixement a la seva victòria.
A la Bisbal hi hagué un nucli important d’afrancesats que, en el seu moment, ja abans de la integració de Catalunya a l’Imperi napoleònic, col·laboraren amb les autoritats franceses. Cal ponderar aquest moviment, en pugna constant amb els sectors més conservadors, que donà suport al procés d’obertura del país. Durant el període de dominació francesa es realitzaren algunes millores urbanes.

El drach de La Bisbal. 1902

El drach de La Bisbal. 1902. Antoni Utrillo. Museu Nacional d'Art de Catalunya - (Ampliar)

La Bisbal d'Empordà el segle XIX. Al segle XIX, amb l’expansió de la revolució industrial, la població es modernitzà. Hi proliferaren les idees federals, i s’hi crearen nombroses associacions mutualistes, successores dels antics gremis.
A partir de la divisió provincial d'Espanya de 1833, la Bisbal va ser designada cap de partit judicial d'un territori que englobava bona part del Baix Empordà; els jutjats s'instal·laren al castell. En aquest moment hi havia diverses activitats industrials, sobretot tapers, blanquers, fariners i rajolers. La pagesia encara tenia un pes important en l'economia. Pel que fa al comerç, a part del mercat setmanal hi havia quatre fires anuals: la de Cinquagesma, la de Sant Pere, la de la Mare de Déu de setembre i la de Cap d'Any. Cap el 1850 s'obrí la carretera de Girona i s'hi aixecaren les Voltes, un passeig porticat dissenyat per l'arquitecte Martí Sureda que es convertiria en el centre de l'activitat social i urbana. Més endavant, el 1887, travessà la carretera el Tramvia del Baix Empordà o Tren Petit que feia la ruta Girona-Palamós amb una estació a la Bisbal. En aquesta època també es formà el passeig Marimon Asprer, a la riba esquerra del riu Daró.
Les associacions culturals amenitzaven la vida social de la població: el Centro Republicano, l'Escut Emporità (de la classe mitjana i benestant) i l'Ateneu Pi i Margall (de les classes populars). També hi havia casinos i la burgesia bastí el Teatre Principal, que acollia tota mena de representacions i actes.

La Principal de la Bisbal en formació de cobla. 1923

La Principal de la Bisbal en formació de cobla. 1923. Valentí Fargnoli i Annetta. Arxiu Comarcal de l'Alt Empordà - (Ampliar)

El foc de la Bisbal del 6 d'octubre de 1869. El 1868 va ser destronada Isabel II i la nova monarquia constitucional, liderada per Amadeu de Savoia, no tenia acceptació i el país vivia convuls, un període que s'ha anomenat el Sexenni Revolucionari que va durar fins a la instauració de la I República l'any 1874. Francesc Sunyer Capdevila, el 3 d'octubre de 1869 a Figueres va proclamar la constitució d'una junta revolucionària que dirigiria Pere Caimó Bascós del Partit Republicà Democràtic Federal. Defensaven un model polític semblant al dels Estats Units d'Amèrica. La consigna que van rebre va ser la d'anar a ocupar la ciutat de Girona passant per la Bisbal on es concentrarien quatre companyies formades per 400 homes procedents de Sant Feliu de Guíxols, Castell d'Aro, Calonge, Palamós, Llagostera, Cassà de la Selva i Fenals.
El ministre de la Governació assabentat que es volia dur a terme un acte d'insurrecció contra el govern monàrquic i que diverses tropes passarien per La Bisbal va donar instruccions al Governador de la província de Girona perquè aquestes fossin transmeses a l'alcalde de La Bisbal per convocar-lo el dia 2 d'octubre de 1869 i anar a parlar amb ell a Girona. El batlle en tornar a la ciutat proposar fer una reunió urgent amb tots els regidors l'endemà, a les tres de la tarda. Els va informar de les indicacions rebudes i entre elles una de les coses que havien de fer era reunir a voluntaris de la Llibertat de la vila.

El foc de la Bisbal del 6 d'octubre de 1869

El foc de la Bisbal del 6 d'octubre de 1869. Gravat de Le Monde Illustré. París. 30 d’octubre de 1869 - (Ampliar)

Assabentades d'aquest propòsit les tropes governamentals sota el comandament del General Crespo van formar una columna de militars i es van dirigir a La Bisbal per impedir que els republicans poguessin avançar. Sota el crit de: “Nois, foc!”, s'inicià la batalla el dia 6 d'octubre de 1869. Les tropes governamentals atacaren la vila, però els republicans es defensaren aferrissadament, i els obligaren a retrocedir; els soldats van matar alguns veïns en represàlia. Aleshores, el brigadier Romualdo Crespo ideà un estratagema i va fer presoner Pere Caimó quan va anar a parlamentar amb els militars. Davant l'amenaça d'afusellar Caimó i l'anunci de l'arribada de reforços governamentals des de Barcelona, els revoltats es dispersaren el 9 d'octubre. En total es van produir 9 morts i 60 ferits, i Caimó va ser dut presoner a Girona pels militars, on va ser condemnat a mort en un consell de guerra. Finalment, però, fou bandejat pel general Prim.
Per atendre als ferits, a més de disposar de l'Hospital de la Bisbal, se'n va improvisar un altre de campanya o hospital de sang com eren anomenats, que estava situat a la zona de can Tunyeca en uns terrenys propietat de can Sirvent i a una zona pròxima a la carretera de Palamós, on s'hi havien construït barricades, perquè era una entrada a la població. Aquests hospitals improvisats disposaven de recursos precaris i hi acomplien una gran funció d'ajut les persones voluntàries i valentes per fer tasques com aplicar compressió a una ferida sagnant per evitar el dessagnat del ferit, fer embenats, col·locar al lesionat en bona posició i abrigar-lo, ajudar els metges en els actes quirúrgics d'emergència, ajudar a immobilitzar extremitats fracturades, desinfecció de ferides i subministrar líquids analgèsics als ferits. Possiblement algunes d'aquestes tasques són les que van fer les voluntàries Anna Rocas Abrich (1) i Isabel Vilà (2) que van coincidir a la Bisbal ambdues motivades per atendre a ferits dels dos bàndols.

L'aixecament federalista de 1869. Detall del cartell de la conferència de Toni Strubell en commemoració dels 150 anys del foc de la Bisbal d'Empordà.

Hi va haver entre vuit i deu morts al camp de batalla i uns vuitanta ferits d'ambdós bàndols, però també es donen xifres més altes. Una estrofa de la cançó del 6 d'octubre diu: “Encara és alba fosca, se’n van ja espaborits, duhent vintidós carros de morts i ferits”. Els bisbalencs que van morir lluitant o per motius derivats del conflicte van ser enterrats al cementiri vell. El 1888 el municipi va voler retre’ls homenatge i per aquest motiu van encarregant a l'escultor Ramon Casal la construcció d'un monòlit commemoratiu, monument fet de pedra artificial de base quadrada que s'estreny a mesura que agafa alçada donant-li una estètica d'obelisc. A la seva part superior hi ha dipositada l'urna on es diu que es guarden les despulles dels difunts. Les despeses econòmiques generades per aquesta obra, van ser sufragades mitjançant les aportacions dels vilatans. L'any 1931 el panteó va ser traslladat al nou cementiri que es troba indicat a un trencall de la carretera GIV 6441 que va de la Bisbal al poble de Fonteta (Forallac).

Francesc Macià, president de la Generalitat de Catalunya, visita La Bisbal acompanyat per una multitud. El precedeix una cobla. 21/06/1931

Francesc Macià, president de la Generalitat de Catalunya, visita La Bisbal acompanyat per una multitud. El precedeix una cobla. 21/06/1931. Gaspar-Sagarra y Torrents. Arxiu Nacional de Catalunya - (Ampliar)

La Bisbal del segle XX. El 1906 la Bisbal va rebre el títol de ciutat per Reial Decret d'Alfons XIII.
Durant la Guerra Civil, entre el 30 de gener i el 5 de febrer de 1939 riuades de fugitius van passar per la Bisbal. El 30 de gener un avió franquista havia deixat caure bombes als afores de la Bisbal, sense provocar víctimes ni danys. El 3 de febrer va tenir lloc un altre bombardeig en el que van participar 5 avions i va durar 20 minuts; moltes famílias van marxar de la Bisbal. El resultat va ser 21 morts i molts ferits. Les tropes franquistes van entrar a la Bisbal el 5 de febrer de 1939.

Bitllet de cinquanta cèntims emès pel  Consell Municipal de la Bisbal. 1937

Bitllet de cinquanta cèntims emès pel Consell Municipal de la Bisbal. 1937. Universitat de Barcelona - (Ampliar)

Durant la dictadura franquista, la ciutat va créixer amb l'aparició de noves urbanitzacions, acompanyades d'una forta especulació del sòl. En són exemples el barri de la Guardiola i l'edifici de Torre Bisbal, d'onze plantes, sovint qualificat com a "nyap urbanístic". En la dècada del 1950 es va rebre un important flux migratori de la localitat andalusa de Cuevas Bajas. El 1975 s'annexionà el municipi veí de Castell d'Empordà.
La Generalitat de Catalunya ja havia designat la Bisbal com a capital del Baix Empordà en la divisió comarcal de 1936, que quedà suspesa amb l'arribada de la dictadura. Amb el retorn de l'autogovern, es restaurà aquesta condició, qüestionada especialment per l'Ajuntament de Palafrugell, i es creà el Consell Comarcal.

El castell de la Bisbal d'Empordà

El castell de la Bisbal d'Empordà. Generalitat de Catalunya - (Ampliar)

El castell de la Bisbal d'Empordà. El 844, un precepte carolingi esmenta els drets del bisbe de Girona sobre la parròquia de Santa Maria, drets que passarien als vescomtes de Cabrera (1110-1150). Va ser-ne nomenat batlle Gausfred de Cruïlles, la família del qual hi seguí tenint drets tot i que el bisbat en recuperà el poder.
El castell és documentat el 1180 en una sentència en què s'afirma que al castell de la Bisbal no hi havia cap castellà perpetu. A cavall dels segles XII i XIII va ser escenari dels durs enfrontaments entre la família Cruïlles i el bisbat de Girona. Finalment, el bisbat rebria la plena jurisdicció civil i criminal de la vila per decisió de Jaume I. A partir d'aquest moment el bisbat hi va centralitzar l'administració de les seves importants possessions. Un document del bisbe Bernat de Vilamarí (1292-1312) explica que es van fer aixecar forques al castell de la Bisbal.
En època del bisbe Gastó de Montcada (1328-1324) se'n fa un minuciós inventari que permet conèixer els béns mobles del castell. Un document de gener de 1440 mana que cada cap de casa fos al pati del castell de la Bisbal per elegir jurats sota pena de 15 sous. Aquesta convocatòria permet valorar les mides del pati, que segurament correspon a la plaça de davant de la façana principal actual.
El castell de la Bisbal va ser utilitzat com a presó. El 1442 el bisbe Guillem de Pau hi va fer empresonar l'abat de Banyoles, una presó documentada per a presos condemnats a cadena perpètua i descrita com molt dura.
A la llinda de la porta principal, datada el 1604, hi ha les armes i el nom del bisbe Francisco Arévalo de Zuazo, que en commemora les obres de reforma realitzades. Durant el segle XIX s'utilitzà també com a presó.
Durant la batalla de la Bisbal el 14 setembre de 1810, l'exèrcit de François Xavier de Schwarz, s'hi va refugiar, i des des del campanar de l'Església de la Pietat franctiradors de l'exèrcit d'O'Donnell van abatre uns quants alemanys, tropes que es rendiren després que els espanyols intentessin calar-hi foc.
Del 1984 fins a finals del 2011 acollí l'Arxiu Històric Comarcal. Actualment acull l'oficina de turisme i a les seves sales s'hi fan exposicions. Des de la seva terrassa superior es té una vista panoràmica excel·lent de la ciutat i de la plana que s'estén fins a les Gavarres.

El llacer de la Bisbal, al passeig. 1932

El llacer de la Bisbal, al passeig. 1932. Emili Casas Masbernat. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Evolució demogràfica de la Bisbal

Evolució demogràfica de la Bisbal. Les dades dels anys 1497-1553 s'han estimat en base als focs: 1497, 186 focs; 1515, 199 focs; 1553, 288 focs. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. Dades recents extretes d'Idescat. - (Ampliar)


Bibliografia
"L'aljama jueva de la Bisbal d'Empordà abans de la pesta negra. Els Libri Iudeorum del segle XIV". Maria Dolors Mercader Gómez, Maria Dolors. 1999. Ajuntament de la Bisbal d'Empordà. Dip. legal GI-147/1999.
"Els jueus de la Bisbal". Xavier Soldevila i Temporal. 2000. Revista de Girona núm. 202. ISSN 0211-2663.
"Els jueus a les terres gironines". Narcís-Jordi Aragó i Ramon Alberch. 1985. Quaderns de la Revista de Girona. Diputació de Girona. ISBN 84-86377-49-8.
"Sucesos de La Bisbal y su distrito. Reseña de la insurrección republicana federal del mes d'octubre de 1869, por el diputado ...". Pere Caimó i Bascós. Libreria de I. López, Barcelona. 1870.
"Reseña histórica de los Sucesos de la vila de la Bisbal y su destrito en la insurrección republicana federal del mes de octubre de 1869". Pere Caimó. Gràfiques Darius Rahola.
"El primer ajuntament franquista a la Bisbal d'Empordà 1939-1947". Lluís Maruny i Curto. 2010. Estudis del Baix Empordà. Sant Feliu de Guíxols. Volum 29. ISSN 1130-8524.
"Memòria arqueològica de la intervenció realitzada a la rectoria de la Bisbal d'Empordà (Baix Empordà)". Judith Cabra i Daniel Punsetí. 2012.
"La Bisbal". Jordi Frigola i Arpa. 2003. Quaderns de la Revista de Girona. Diputació de Girona. ISBN 84-95187-59-0.


Notes
(1) El diari "Nuevo Distrito" del 26 d'abril de 1908, publicava la següent informació: "Escomesa sobtadament a causa d'un atac gripal va morir dimecres, dia 22 del corrent, a l'edat de 64 anys, Ana Rocas Abrich, esposa del nostre estimat amic i correligionari Zacaries Siró. El 6 d'octubre de 1869, trobant-se els republicans federals d'aquesta comarca acabdillats per Caymó en lluita armada amb les tropes del Govern provisional, la senyora Ana Rocas, es va convertir en heroïna del poble de la Bisbal, on va anar-hi acompanyant al seu marit en els perills de la lluita i amb la funció d'auxiliar els ferits d'un i altre bàndol. Durant aquesta benemèrita feina es mostrà tan experta i animosa que a prec dels facultatius de l'hospital de sang, va continuar prestant-los la seva valerosa ajuda fins a l'endemà, amb l'aplaudiment i gratitud de tots els caps de servei, essent des de llavors la primera a acudir a l'auxili de totes desgràcies que arribessin a comunicar-li a la seva vila natal de Palafrugell on era molt estimada.
En reconeixement d'aquests mèrits contrets per la senyora Rocas de Siró, va ser que l'Ajuntament la preferís en l'ocupació que ja de vella va sol·licitar per tenir cura de la neteja del mercat públic, treball que complia amb satisfacció per a tot el veïnat i amb l'ajuda del seu espòs. A aquest i família els acompanyem en el just dolor que els embarga per tan sensible pèrdua". - (Tornar al text)

(2) Pere Caimó, cabdill dels federals empordanesos publicava el següent relat sobre Isabel Vilà i Pujol: "No puc deixar d'esmentar un fet que honora en gran mesura al bell sexe de la nostra província. Amb els republicans de Llagostera va venir una jove d'aquesta població, plena de joventut, ja que no havia complert els divuit anys, anomenada Isabel Vilà, jove virtuosa i fervent republicana, que des de llarg temps es venia ocupant en proveir-se de fils, embenats i tot el necessari per a la cura dels ferits al camp de batalla, preveient que els seus preparatius podien ser algun dia d'immensa utilitat. En efecte, aquest dia arribà i abandonant la tranquil·litat i les dolçors de la llar domèstica, “trocolas“ gustosa la jove heroïna pels atzars de la campana. La seva assídua assistència envers els ferits de la Bisbal, quedarà sempre gravada en la nostra memòria amb els indelebles caràcters de la gratitud. Tanta abnegació i patriotisme bé mereixen una distingida pàgina en els fastos de la insurrecció republicana. Excusat seria afegir que tots la respectaven com a la més estimada de les germanes". - (Tornar al text)


  • www.labisbal.cat------Web oficial de l'Ajuntament de La Bisbal d'Empordà.

  • (Imatges base capçalera: Viquipèdia)

    Història de La Bisbal d'Empordà

    Escut oficial de La Bisbal d'Empordà

    Escut oficial de La Bisbal d'Empordà.

    Mapa de La Bisbal d'Empordà

    Situació del municipi de La Bisbal d'Empordà dins la comarca del Baix Empordà

    Moneda de Carlemany. 812-814

    Moneda de Carlemany. 812-814. Viquipèdia - (Ampliar)

    Jaume I (1208-1276)

    Jaume I (1208-1276). Viquipèdia - (Ampliar)

    Carrer de les Mesures. 1910

    Carrer de les Mesures. 1910. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

    Segell de Ponç V d'Empúries (1264-1313)

    Segell de Ponç V d'Empúries (1264-1313). Viquipèdia - (Ampliar)

    Escut d'armes dels Cruïlles

    Escut d'armes de la casa dels Cruïlles, de gules, sembrat de creuetes d'argent.

    El carrer del Call de la Bisbal d'Empordà

    El carrer del Call de la Bisbal d'Empordà. Carles Mitjà - (Ampliar)

    Àpoca atorgada per Antoni Canya de Mas, pagès de la Bisbal, a favor de Pere Masó, pagès de Pedrinyà. 1620

    Àpoca atorgada per Antoni Canya de Mas, pagès de la Bisbal, a favor de Pere Masó, pagès de Pedrinyà. 1620. Arxiu Històric de Girona - (Ampliar)

    Miquelet de Catalunya. 1809-1812

    Miquelet de Catalunya. 1809-1812. Josep Bernat Flaugier Martingues. MNAC - (Ampliar)

    Tropes de la Confederació del Rhin 1809-1812. Fuseller del 5è regiment d'Anhalt

    Tropes de la Confederació del Rhin 1809-1812. Fuseller del 5è regiment d'Anhalt. Col·lecció M. Henri i Claude Achard - (Ampliar)

    Enrique José O'Donnell y Anhetan (1776–1834)

    Enrique José O'Donnell y Anhetan (1776–1834). Viquipèdia - (Ampliar)

    El general Sir Charles William Doyle (1770-1842)

    El general Sir Charles William Doyle (1770-1842). Viquipèdia - (Ampliar)

    Tropes de la Confederació del Rhin 1808-1812. Tambor del 6è regiment de Waldeck

    Tropes de la Confederació del Rhin 1808-1812. Tambor del 6è regiment de Waldeck. Col·lecció M. Henri i Claude Achard - (Ampliar)

    Miquelet de Catalunya. 1809-1812

    Miquelet de Catalunya. 1809-1812. Josep Bernat Flaugier Martingues. MNAC - (Ampliar)

    Retrat de Ramon Godó, director de l'orfeó Emporium de la Bisbal d'Empordà. 1917-1921

    Retrat de Ramon Godó, director de l'orfeó Emporium de la Bisbal d'Empordà. 1917-1921. Centre de Documentació de l’Orfeó Català - (Ampliar)

    Castell de la Bisbal. 1910

    Castell de la Bisbal. 1910. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

    Francesc Sunyer i Capdevila (1826-1898)

    Francesc Sunyer i Capdevila (1826-1898). Viquipèdia - (Ampliar)

    Retrat d'un home amb barba i barretina de La Bisbal d'Empordà. 1890-1928

    Retrat d'un home amb barba i barretina de La Bisbal d'Empordà. 1890-1928. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)

    Interior del castell. Detall del pou trobat durant la restauració realitzada l'any 1993

    Interior del castell. Detall del pou trobat durant la restauració realitzada l'any 1993. Generalitat de Catalunya - (Ampliar)

    Interior del castell. 1967

    Interior del castell. 1967. Josep Buil Mayral. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

    Castell d'Empordà

    Castell d'Empordà. Viquipèdia - (Ampliar)

    Carrer Pi Margall. 1910

    Carrer Pi Margall. 1910. Casas. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

    Hospital de la Bisbal d'Empordà

    Hospital de la Bisbal d'Empordà. Viquipèdia - (Ampliar)

    Església de Santa Maria des del Castell. 1973

    Església de Santa Maria des del Castell. 1973. Pablo Garcia Cortés. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

    Església de la Pietat. Segle XVIII

    Església de la Pietat. Segle XVIII. Viquipèdia - (Ampliar)

    Els ceramistes Jaume Rulduà i Albert Llenas. 1989

    Els ceramistes Jaume Rulduà i Albert Llenas. 1989. Lluís Cruset Ballart. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

    Forn de flama invertida al Terracotta Museu de la Bisbal

    Forn de flama invertida al Terracotta Museu de la Bisbal. Viquipèdia - (Ampliar)

    CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés