Inici Els municipis Paisatges naturals Cultura i lleure Gastronomia Edificis històrics i religiosos Recomanacions

Església de Santa Maria de Vilamacolum. 2011

Església de Santa Maria de Vilamacolum. 2011. Manel Lladó Aliu. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Lotari I (941-986). Viquipèdia

Escut d'armes del comtat d'Empúries

Escut d'armes del comtat d'Empúries.

El rei de França Lluís IV, anomenat el d'Ultramar (921-954)

El rei de França Lluís IV, anomenat el d'Ultramar (921-954). Viquipèdia - (Ampliar)

El papa Benet VIII (?-1024)

El papa Benet VIII (?-1024). Viquipèdia - (Ampliar)

Capitulacions de Caterina Geli i de Casals, vídua de Paulí Geli Gifre, hisendat de Vilamacolum, i amb expectativa de segon matrimoni amb l'estranger, tinent coronel del I Regiment de Caçadors napolitants de cavalleria, Escannio Colonna. 1810

Capitulacions de Caterina Geli i de Casals, vídua de Paulí Geli Gifre, hisendat de Vilamacolum, i amb expectativa de segon matrimoni amb l'estranger, tinent coronel del I Regiment de Caçadors napolitants de cavalleria, Escannio Colonna. 1810. Arxiu Comarcal de l'Alt Empordà - (Ampliar)

Segells municipals de Vilamacolum. Publicats a "Geografia General de Catalunya", Joaquim Botet i Sisó (1908-1918).

Can Geli de Vilamacolum. 1989

Can Geli de Vilamacolum. 1989. Joan Segur. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Església de Santa Maria de Vilamacolum

Església de Santa Maria de Vilamacolum. Josep M. Viñolas, Viquipèdia - (Ampliar)


Vilamacolum

Història de Vilamacolum.

Toponímia de Vilamacolum. L'aparició de fragments de ceràmica romana al costat de la carretera de Vilacolum, a tocare de l’església de Santa Maria i a prop de la Rajoleria, proven l’origen romà del poble, com a resultat d’una colonització de tipus agrari. Probablement masos i cases de pagès medievals s’edifiquessin damunt les vil·les romanes preexistents. El mateix nom de Vilamacolum, escrit antigament villa Mucroni o villa Mucoroni, suposa un “fundus” o vil·la baix-romana o ja de l’Alta Edat Mitjana, fundada per l’hispano-romà Mucronius, que més tard donaria origen a tot el poble.

Església fortificada de Santa Maria de Vilamacolum

Església fortificada de Santa Maria de Vilamacolum. Albert Sarola Juanola, Viquipèdia - (Ampliar)

Hi ha dubtes de si el topònim ve de villa Mucuruna, nom personal germànic, o de villa Mucronia, nom llatí. Tampoc es descarta la via germànica del nom Mucuruna, nom de la filla d’un rei burgund, i s'hi afegeix la via àrab, segons la qual podria procedir del nom d’un dels mossàrabs refugiats a l’Empordà, que s’hi arrelaren fundant-hi propietats, designades després amb el seus noms: la configuració del topònim a partir d’un híbrid llatí-àrab, l’etimologia del qual seria l’arrel llatina “villa” i la paraula de l’àrab clàssic “Maqrún”, nom propi de persona.
El lloc de villa Maquerone és esmentat per primer cop el 913 en dos documents que fan referència a un judici promogut pel comte Gausbert I d’Empúries-Rosselló contra 35 habitants d’aquest terme i a una venda de la meitat de la vila feta per aquests habitants a un tal Guifré. Així, a inicis del segle X, en el lloc i el terme de villa Maquerone encara hi radicava una comunitat pagesa d’aloers, homes lliures de tot domini per raó de la propietat, no sotmesos a prestacions, si exceptuem les purament vassallàtiques formals i, en segon terme, que el comte d’Empúries volia canviar la situació d’aquests petits propietaris a fi d’obtenir-ne la prestació d’obligacions directes.
Aquests dos documents són una font d’informació per conèixer els antropònims dels veïns de villa Maquerone, així com el seu nombre aproximat, els límits del terme i tot allò de remarcable que contenia aquest terme: des de l’església de Santa Maria i la cel·la de Sant Valentí, als cementiris que hi havia, i també les cases, granges, horts, arbres, vinyes, terres conreades i ermes, estanys, pesqueres, molins, prats, pastures, boscos, garrigars, deus d’aigua, camins d’entrada i de sortida, etc.

Can Granés de Vilamacolum. 1989

Can Granés de Vilamacolum. 1989. Joan Segur. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Les primeres referències documentals. El 959 el comte d’Empúries Gausfred I confirmà que Villamacharon era un dels llocs del comtat on tenia alous Riculf, un gran terratinent, al qual li havien estat donats pel rei franc Lluís IV d’Ultramar. El 974, una epístola del papa Benet VI corrobora que el monestir de Sant Pere de Rodes tenia possessions en Villa Mucroni, al costat d’Empúries. Un precepte del rei Lotari, en 982, a favor del monestir empordanès, confirmaria novament aquestes propietats de villa Mocromi. En una butlla del papa Benet VIII del 1017 consta que també tenien dominis en villa Mocorono els monjos de Sant Esteve de Banyoles. Un capbreu del 1115 refereix que el comte del Rosselló tenia albergs a diferents llocs del comtat d’Empúries, entre els quals s’esmenta el de Villa Mucrum.

Agnès, muller de Nicolau Vidal difunt de Vilamacolum, confessa haver rebut del seu cunyat Jaume Sampol quatre canes de roba verda en herència. 1342

Agnès, muller de Nicolau Vidal difunt de Vilamacolum, confessa haver rebut del seu cunyat Jaume Sampol quatre canes de roba verda en herència. 1342. Arxiu Comarcal de l'Alt Empordà - (Ampliar)

De l'Edat Mitja al segle XX. L’església de Santa Maria és citada el 1094, quan Ramon Guillem donà al monestir de Sant Pere de Rodes uns alous, un dels quals era situat al terme de Santa Maria de Villa Mucorum. El 1151 el cavaller Guillem Umbert de Basella (Guillem Umbert II de Montseny), en el seu testament, va fer una deixa a Santa Maria de Vilamacolum. En un text del 1270 s’al·ludeix a la parròquia de Villamacorum.
En les relacions d’esglésies que havien de pagar la dècima, hi figura el 1279 l’ecclesia de Villa Mucrono, la qual un any després és anomenada ecclesia de Villamutulone. La parròquia de Villamacoronum és esmentada també el 1362, així com en dos nomenclàtors gironins del segle XIV: Ecclesia parrochialis sancte marie de Villamacoronio (Arxiu Diocesà de Girona) i Ecclesia parrochialis sancte Marie de Villamacoremo (Arxiu Capitular de la Catedral de Girona).
La demografia del poble va anar fluctuant segons els esdeveniment bèl·lics, climàtics i econò:;mics: dels probables 160-240 habitants de principis del segle X, es passaria als 52 que pagaven impostos el 1352. El mes d’octubre de 1421, un gran aiguat va provocar desastroses a totes les poblacions situades a la plana empordanesa en el curs inferior dels rius Muga i Fluvià; Vilamacolum va patir-les greument al ser derruït i derrocat, morint molts dels seus habitants. Els supervivents seguirien depenent del comte d’Empúries i del Capítol de la Seu de Girona, que es titulava Senyor i Baró del lloc de Vilamacolum. El nombre de veïns es mantindria baix els segles XVI i XVII, fins a arribar als 19 focs que assenyala el fogatge de 1553. La recuperació esdevindria un fet a partir del segle XVIII, quan es produeix un llarg període de pau, posterior a la Guerra de Successió i es comencen a netejar les rabassades, el que fa possible l’augment de les terres conreables i l’expansió de cultius com la vinya i el blat de moro. Dels 90 veïns que hi ha censats en 1718 es passarà als 149 de 1737 i als 182 de 1754.

Absis de l'església fortificada de Santa Maria de Vilamacolum

Absis de l'església fortificada de Santa Maria de Vilamacolum. Jordi Domènech, Viquipèdia - (Ampliar)

El cens de Floridablanca de 1787 dóna una quantitat que trenca el ritme ascendent de la corba demogràfica: 120 habitants, entre els quals hi havia 1 capellà, 2 “hidalgos”, 8 llauradors, 30 jornalers i tan sols 2 artesans. Ja en el segle XIX es reprèn l’augment demogràfic sense aturar-se fins a la dècada del 1930. La recuperació de terres fèrtils, aconseguida a partir del dessecament de l’estany que hi havia al costat del poble, i el fet que el cultiu de la vinya no fos tan important com en altres zones de la comarca, on la fil·loxera de finals del XIX va fer estralls, pal·lià la crisi agrària que patí bona part de l’Alt Empordà. Així dels 343 de 1857 es passaria als 415 de 1889 i als 443 de 1901, fins a arribar a la xifra més alta mai més aconseguida: els 528 habitants de 1923.
Després de la Guerra Civil, molt jovent va abandonar el municipi atret per les noves oportunitats laborals que oferien altres poblacions, sobretot Figueres i Girona. Això representà una pèrdua significativa de població: de 474 habitants el 1936 es passà a 435 en 1945, 364 en 1961, 298 en 1979 i 211 en 1991. A partir d’aquesta data, la corba poblacional va començar a ser ascendent novament, arribant als 263 del 2001 i els 299 de finals del 2012, igualant així pràcticament el nombre aconseguit uns trenta anys enrere. L’activitat agrícola i ramadera força desenvolupada i moderna, amb cultiu de fruiters i cereals, així com la presència de nombroses granges, les noves urbanitzacions i la millora de les vies de comunicació han assentat la població originària, d’una banda, i han atret nous pobladors procedents d’altres indrets.
(Basat en el text Manuel Moreno Chacón, arxiver, "Notes per a la història de Vilamacolum").

L'església de Santa Maria. Té una sola nau, un absis semicircular i presenta l'estructura romànica dels segles XI al XIII. Les parts més antigues són l'absis i una petita part oriental de la nau. Els murs de la resta de la nau corresponen a un període posterior. Van ser força restaurats junt amb les capelles laterals durant els segles XVII i XVIII.
A la façana principal hi ha una portalada dels segles XVII-XVIII, un arc amb les dovelles ben tallades. Sobre aquesta façana s'alça un campanar de cadireta, format per tres pilastres, cobertes per una teulada a dues aigües. Els murs estan construïts amb grans pedres ben tallades, i constrasten amb els de les parts més antigues de l'absis i la nau, que estan tallats més petits i irregulars.

L'església de Sant Esteve. És una construcció del segle XVIII, segons consta a la inscripció del 1791 que apareix a la llinda de la porta d'accés. Va ser bastida sobre restes del segle X, de les que es converven restes d'un mur i una porta tapiada. També s'hi conserva una finestra del segle XII, que segurament correspon a una reforma del temple. Sembla que el campanar és anterior a la construcció del segle XVIII.

Evolució demogràfica de Vilamacolum

Evolució demogràfica de Vilamacolum. Les dades dels anys 1497-1553 s'han estimat en base als focs: 1497, 16 focs; 1553, 19 focs. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. Dades recents extretes d'Idescat. - (Ampliar)


Bibliografia
"Els habitants i el terme de Vilamacolum a principis del segle X". Joan Badia-Homs, Benjamí Bofarull Gallofré, Enric Carreras Vigorós, Miquel-Didac Pisiero Costa, 1992. Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, núm. 25.


  • www.vilamacolum.cat------Web oficial de l'Ajuntament de Vilamacolum.

  • (Imatges base capçalera: Viquipèdia)

    Història de Vilamacolum

    Escut oficial de Vilamacolum

    Escut oficial de Vilamacolum.

    Mapa de Vilamacolum

    Situació del municipi de Vilamacolum dins la comarca de l'Alt Empordà

    Pati interior d'una masia de Vilamacolum. 1925

    Pati interior d'una masia de Vilamacolum. 1925. Joan Subias Galter. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

    El papa Benet VI (?-974). Viquipèdia

    Àpoca atorgada per Domènec Sunyer i Antoni Vila, pagesos, com a cònsols de la Universitat de Vilamacolum, a favor de Guerau Martí, Miquel Miquel i Anna, vídua de Miquel Moner, pagesos de Viladasens. 1612

    Àpoca atorgada per Domènec Sunyer i Antoni Vila, pagesos, com a cònsols de la Universitat de Vilamacolum, a favor de Guerau Martí, Miquel Miquel i Anna, vídua de Miquel Moner, pagesos de Viladasens. 1612. Fons Ajuntament de Girona - (Ampliar)

    Església de Santa Maria de Vilamacolum. 1989

    Església de Santa Maria de Vilamacolum. 1989. Manel Lladó Aliu. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

    Filoxera de la vinya (Daktulosphaira vitifoliae). Viquipèdia

    Certificat de treball de Jaume Parnau Clotes, natural de Vilamacolum, de 31 anys, jornaler. 1937

    Certificat de treball de Jaume Parnau Clotes, natural de Vilamacolum, de 31 anys, jornaler. 1937. Arxiu Comarcal de l'Alt Empordà - (Ampliar)

    Església de Sant Esteve de Vilamacolum

    Església de Sant Esteve de Vilamacolum. Jordi Domènech, Viquipèdia - (Ampliar)

    CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés