Pau. Història

Dolmen de les Vinyes Mortes II. Ajuntament de Pau - (Ampliar)

Cista del Puig Margall. Ajuntament de Pau - (Ampliar)

Església de Sant Martí. 1987. Joan Segur. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Lotari I (941-986). Viquipèdia

Moneda de Lluís IV de França, anomenat el d'Ultramar (921-954). Viquipèdia - (Ampliar)

Escut del bisbe Bernat de Pau, 1450. Plaça dels Lledoners de Girona - (Ampliar)

Segells municipals de Pau. Publicats a "Geografia General de Catalunya", Joaquim Botet i Sisó (1908-1918).

Pau

Història de Pau.

Sepulcres megalítics i primers pobladors. Dins el terme de Pau hi ha nombrosos monuments megalítics, com el sepulcre de corredor de la Barraca d’en Rabert o de la Burnaua, el dolmen del Coll del Bosc de la Margalla, la cista del Puig Margall o del Mas Margall, el dolmen de les Vinyes Mortes I, el dolmen de les Vinyes Mortes II i el dolmen de la Creu Blanca.
Aquest poblament antic tindria continuïtat en època ibèrica i romana, amb jaciments com el Puig Castellar i probablement el castell de Vilaüt. El primer, situat a 300 metres al nord de Pau, és un hàbitat que continuà poblat almenys fins els primers anys de l’ocupació romana. El segon, situat aprop de l’antic estany i no gaire lluny del camí que comunicava Rhode amb la Via Augusta, és una possible vil·la romana, a tocar l'estany de Castelló.

Dolmen de les Vinyes Mortes I. Auntament de Pau - (Ampliar)

El 982 es documenta el lloc de Pau, esmentat en un precepte del rei Lotari on són confirmades al monestir de Sant Pere de Rodes les possessions de tots els petits vilars pròxims a Pau, amb els estanys i drets de pesca: “in villa Palatio, in Turricella, in villa Acuti, in Petratello et Stagneolo, cum stagnis, piscationibus, et omnibus villarunculis adjacentiis in villa Pau”. Els llocs esmentats s’identifiquen amb Palau-Saverdera, les Torroelles (veïnat de Palau-Saverdera), Vilaüt i Penardell (del terme de Pau) i Estanyol (veïnat de Vilanova de la Muga).

Dolmen de la Barraca d'en Rabert. 1987. Joan Segur. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Pica baptismal de la parròquia de Pau. 1911. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Pau medieval. Pau tingué categoria de baronia. El llinatge que ostentava el nom del lloc va ser molt important al país i donà personatges de gran relleu, especialment durant la baixa edat mitjana i l’època renaixentista. Els primers personatges documentats d’aquesta família són Berenguer de Pau, esmentat el 1073, i Guillem Ramon de Pau (Guillelmi Raimundi de Pavo), que ho és entre els anys 1128 i 1138, que signà el 1154 un conveni entre els comtes de Rosselló i d’Empúries. Bernat de Pau, fill de Guillem de Pau i d'Oms el 1329 consta com a lloctinent de les terres continentals del Regne de Mallorca. Un fill de Bernat sembla que va ser Pere de Pau, governador d'Atenes i Neopàtria, que ha estat considerat el darrer almogàver de Grècia; defensà molts de dies l'Acròpolis fins que s'hagué de retre el 2 de maig de 1388, el que significà la fi de la dominació catalana a Grècia.
El 1320, Guillem de Pau va retre homenatge al bisbe de Girona per raó de tres parts del delme de raïms de la parròquia de Sant Martí de Pau.
Les referències històriques informen de les activitats econòmiques més tradicionals com és la vinya (1320) o la pesca (953, 982 i 1362), aquesta última factor de desenvolupament de llogarret medieval de Vilaüt. La riquesa en pesca i caça de l’estany de Castelló i dels estanyols i aiguamolls de la seva rodalia devia ser considerable i ja l’any 953, en un precepte de Lluís IV d’Ultramar a favor del monestir de Sant Pere de Rodes, s'al·ludeix a la “vil·la Aguta” (Vilaüt) com a límit oriental de l’estany de Castelló.

Vista general de Pau. 1911. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

El monestir de Santa Maria de Penardell. Al terme de Pau, durant l’edat mitjana, a més del castell de Pau i del castell de Vilaüt, hi havia un monestir mixte, d’homes i dones, fet infreqüent tot i que no únic a la comarca. Aquest monestir anomenat Santa Maria de Penardell (1) desaparegué a finals del segle XIV. Documentat el 1217, any en què els comtes d’Empúries Hug IV i Maria hi fundaren una llàntia que dotaren amb quatre sesters d’ordi que rebien d’un mas de Vilaüt. L’any 1223 Guillem de Canelles deixà en testament a Santa Maria de “Pitritello” deu sous comtals.
L’abat Ponç de Santa Maria de Roses, senyor d’aquest lloc, el 1229, es preocupà d’estabilitzar el cenobi posant-lo sota la regla benedictina. Al mateix temps nomenà prior de la comunitat masculina de “Santa Maria de Pederdello” o “Pitritello” al convers Berenguer Sifred mentre que Ermessenda Sifreda va ser designada priora de la comunitat femenina. L’any 1279 i 1280 el monestir figura entre les relacions d’esglésies i convents que havien de contribuir al sosteniment de les croades mitjançant el pagament de la “decima”. El 1362 el monestir tenia en propietat una illa de l’estany de Castelló, d’unes tres vessanes de terra, de la qual rebia el delme dels peixos que s’hi pescaven, i s’anomenava “yla de çes dones”. El 1319 el vescomte Dalmau de Rocabertí havia prestat homenatge al bisbe de Girona per raó del delme de “Pedardello”.

Portalada de l'església de Sant Martí. 1987. Joan Segur. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Del segle XV al segle XX. En el segle XVI el llinatge de Pau s’entroncà amb el de Rocabertí; el 1524 Francesc de Rocabertí heretà la baronia de Pau de la seva mare Beatriu de Pau. Els dominis dels llinatges dels Pau s’estengueren des de l’Empordà (Cinclaus) fins a l’altre costat del Pirineu al Vallespir; varen ser senyors de les Abelles i de la Cervera de Marenda. Tenien una casa a la ciutat de Girona, al desaparegut carrer de Paó (vulgarment, del Pavo), anomenat així per l’escut d’aquesta família, en el qual figurava aquest ocell. L’any 1698 malgrat que Pau figura com a propi del compte d’Empúries, la jurisdicció civil encara està en poder de Francesc de Rocabertí i de Pau.
Pau va tenir un notable augment de població durant el segle XIX, conseqüència de l’expansió de la vinya a finals del segle XVIII. A mitjans del segle XIX Pau tenia 80 cases, una escola concorreguda per 30 alumnes i una llacuna comuna amb diferents pobles de la comarca, a més de deveses de pastures que afavorien la cria de bestiar. La producció es basava en la trilogia mediterrània: blat, oli i vi. L’arribada de la fil·loxera produí una crisi agrària i demogràfica. Malgrat aquest recés poblacional Pau gaudia de força serveis i assossiacions, tenia dues escoles elementals complertes, veterinari, un sindicat de classe anomenat "Juventud Obrera" (1914) i una germandat anomenada "La Progresiva" (1917).
La crisi agrària semblava que no es superava i el nombre d’habitants anava decreixent malgrat la nova replantació de la vinya, amb menys extensió que en les seves èpoques de plenitud, a la part inferior dels vessants de les muntanyes.
Durant la Guerra Civil, en el 1937, a Pau hi havia una Col·lectivització Camperola i un Sindicat de CNT. La crua postguerra es saldà a Pau amb l’execució de tres persones. Acabada la postguerra el poble continuà amb el seu caràcter essencialment agro-pecuari, on la vinya i l’olivera continuaren tenint una forta presència.

Restes del castell de Vilaüt. Albert Sarola, Viquipèdia - (Ampliar)

El Castell de Vilaüt. Documentat el 953 en un precepte del rei Lluís IV de França, anomenat el d'Ultramar, a favor del monestir de Sant Pere de Rodes, quan s'hi refereix a "Villa Aguta" com un dels límits a orient de l'estany de Castelló. Segons un altre instrument del 982, del rei Lotari, l'esmentat monestir posseïa diversos llocs d'aquesta rodalia: "in villa Palatiu, in Turricella, in villa Acuti, in Petello et Stagneolo, cum stagnis, piscationibus, et omnibus villarunculis, adjacentiis in villa Pau".
Cal suposar que al segle XV el castell pertanyia als Sagarriga, senyors de Palau-saverdera, atès que el 1410 figuren com a senyors del lloc de Vilaüt Caterina Sagarriga, vídua de Ramon, i el seu fill Bernat Sagarriga, donzell.
La fortalesa era de planta rectangular, d’uns 250 x 100 m, aproximadament. Se'n pot seguir el traçat de la muralla exterior. Al sudest hi ha restes d’una torre de planta quadrada o rectangular. A l’interior resten dos fragments de mur que formen angle recte, possiblement pertanyents a una altra torre. L'estat actual de les ruïnes del castell indiquen que va ser volat. Tipològicament pel tipus de parament, pedres petites sense treballar i alguns carreus escairats, se situa la construcci&oacutue; dels murs entre els segles XIII i XIV. Respecte a la possible torre interior alguns autors la situen cronològicament cap el segle XVI o XVII., pel seu aparell de pedres barrejades amb terrissa. Vora les ruïnes del castell apareixen fragments de ceràmica romana.

Evolució demogràfica de Pau. Les dades dels anys 1497-1553 s'han estimat en base als focs: 1497, 12 focs; 1553, 20 focs. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. Dades recents extretes d'Idescat. - (Ampliar)

Bibliografia
"Santa Maria de Penardell, monestir medieval", Josep Clavaguera. 1993. Revista de Girona, núm. 156. ISSN 0211-2663.
"Pau". Antoni Egea i Codina, David Pujol i Fabrelles. 2009. Quaderns de la Revista de Girona, Diputació de Girona. ISBN 84-9674-774-0.

Notes
(1) El lloc de Petratello s’esmenta en un diploma de Lotari de l’any 982 en el que el monarca confirmava les possessions del monestir de Sant Pere de Rodes. Pel que fa a l’església, aquesta s’esmenta el 1217. El 1229 el monestir de Santa Maria de Roses intervenia en els afers d’aquesta església on havia una comunitat mixta, segurament donats, i la va reorganitzar establint la Regla de Sant Benet, mantenint però el carècter doble amb Berenguer Sifred com a prior de la casa masculina i Ermessenda Sifreda de la femenina. La comunitat masculina no hauria tingut continuïtat i en endavant només s’esmenten priores, possiblement els homes van integrar-se amb algun altre monestir de les rodalies. El priorat femení es va desenvolupar i consten diverses adquisicions efectuades per les monges. D’aquesta comunitat va sortir Francesca de Soler per fundar la nova casa de Santa Maria de Vilanera, el 1328.
L’any 1374 el proper monestir de Sant Miquel Ses Closes es va integrar amb aquest, acollint les tres monges que tenia i els seus béns. Sota la direcció de la priora Francesca Exelida (1396-1402) i segurament a causa de la seva decadència, la comunitat es va traslladar a Peralada on es fusionaria amb les canongesses agustinianes de Sant Bartomeu. La darrera priora, Agnès Fidella va conservar el títol a Peralada fins la seva mort, després del 1436. El lloc de Penardell hauria quedat deshabitat i va caure en ruïna, segurament amb les seves restes s’hauria bastit l’actual mas Penardell, durant els segles XVIII-XIX. No hi ha vestigis aparents de l’antic priorat. (Text de Baldiri Barat, monestirs.cat) - (Tornar al text)