Palau de Santa Eulàlia

Església de Sant Esteve de Palau - (Ampliar)

13 de març de 1425. El cavaller Guillem Arnau de Palol, d'Arenys d'Empordà, fa el capbreu de les terres que pertanyen al seu domini directe al terme del castell de Siurana d'Empordà, entre altres, a Francesc Martorell, de Santa Eulàlia de Palau. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)

Porta de l'església de Sant Esteve. Palau Sardiaca. Segle X - (Ampliar)

Ca l'Hospital de Palau de Santa Eulàlia. Detall d'una finestra. 1988. Joan Segur. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Restes del castell - (Ampliar)

Església de Santa Eulàlia. 1989. Joan Segur. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Detall constructiu amb còdols de l'interior de la nau de l'església de Sant Esteve - (Ampliar)

Església de Sant Esteve. Capella del castell. 1988. Joan Segur. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Església de Sant Esteve. Detall d'una pilastra amb temes de soga - (Ampliar)

Vista del municipi de Palau de Santa Eulàlia. 1988. Joan Segur. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Carrer de Palau de Santa Eulàlia - (Ampliar)

Can Batlle de Palau de Santa Eulàlia. Viquipèdia - (Ampliar)

Església de Sant Esteve - (Ampliar)

Palau de Santa Eulàlia

Història de Palau de Santa Eulàlia.

El nom del municipi. Santa Eulàlia és esmentat en documents dels anys 915 i 982. Segons una butlla papal de Benet VIII, de l’any 1017, el monestir de Sant Pere de Camprodon hi tenia possessions, i hi és citat amb el nom de Sancta Eularia.
El 1281 es documenta que Santa Eulàlia pertanyia al terme de Palau Sa Ardiaca, i en un document del 1316 s’esmenten els tres poblats del terme: Palatio Archidiaconi et in loco de Stagneto et parrochia Sancte Eulalie de Palatio. El nom de Palau Sardiaca deriva del domini que els ardiaques exerciren en aquest lloc, on tingueren un castell palau. Palau Sardiaca pertanyia a l’ardiaconat d’Empúries, dins la diòcesi de Girona; els ardiaconats varen desaprèixer el 1851, quan el bisbat va ser dividit en arxiprestats.

Can Casals de Palau de Santa Eulàlia - (Ampliar)

En algunes documents s’afirma que el castell de Palau Sardiaca era la residència que tenia l’ardiaca d’Empúries en la seva demarcació territorial. Almenys des del segle XIV, apareixen com a senyors jurisdiccionals d’aquest lloc i castell els ardiaques de Besalú i no el d’Empúries, la qual cosa sembla contradictòria. Arnau de Soler, que va ser ardiaca a Besalú entre el 1302 i el 1326, tenia propietats a Palau Sardiaca o pels encontorns. És possible el domini dels ardiaques de Besalú sobre l’indret arrenqui d’aquest personatge, atès que no n'hi ha notícies anteriors. L’afegitó Sardiaca unit al nom d’aquest lloc és documentat al segle XIII.
El nom del municipi s’ha originat per la fusió d’aquests dos topònims, tot i que, modernament, s’ha identificat Palau Sardiaca amb el nom de Palau de Santa Eulàlia. El terme inclou també el veïnat d’Estanyet i els masos dels Comuns i de Garrigàs. El municipi s’anomenà, el 1937 amb l'eliminació de noms religiosos, Puigflorit de Fluvià.

Ca l'Hospital de Palau de Santa Eulàlia. 1988. Joan Segur. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Edificis importants. Les cases, a l’entorn de l’església, no segueixen cap estructura urbana predefinida. Es tracta d'edificis de dues o tres plantes, amb llindes dels segles XVI al XVIII, i formen un conjunt d’arquitectura popular rural. Al carreró de l’extrem est del poble, hi destaca una notable façana renaixentista datada el 1567 en un carreu sobre el portal adovellat i amb una finestra d’arc conopial amb arabesc calat.
Al municipi hi ha molt poques masies disseminades, exceptuant la rodalia d’Estanyet. Cal destacar el Mas Peire, i les del paratge dels Comuns. A la fi del segle XVII el terme era considerat de la batllia reial de Siurana, però continuà fins al segle XIX sota el domini dels ardiaques.
L’augment de població corresponent a l’etapa de prosperitat agrícola, 294 habitants el 1860, s’acabà el darrer quart del segle XIX, amb l'inici de l'èxode de la pagesia cap a les ciutats. La davallada perdurà al llarg del segle XX, tot i que als anys vuitanta i noranta s’estabilitzà i fins i tot va apuntar un lleuger increment a inicis del segle XXI: 90 habitants el 1981, 80 habitants el 2001 i 88 el 2005.

Església de Sant Esteve de Palau de Santa Eulàlia - (Ampliar)

L'església de Santa Eulàlia. És la parròquia de tot el terme, dedicada a la màrtir Santa Eulàlia de Mèrida i ja devia existir al segle XI. L’església actual és d’un romànic tardà, de tipus cistercenc, bastida amb carreus ben tallats, segurament del segle XIII o començaments del XIV. Té la coberta amb volta apuntada. Hi ha diversos afegitons tardans: una obra de fortificació convertida en terrabastall i el campanar són els més importants. L’església té una pica baptismal romànica decorada amb arcuacions.

Església de Sant Esteve de Palau de Santa Eulàlia - (Ampliar)

L'església de Sant Esteve. Era la capella del palau, a la banda nord del qual es dreça, del segle VII-VIII. És l’única part relativament ben conservada, malgrat ser la més antiga, d’aquest palau i és, també, de propietat particular des del 1835. Sense culte, durant anys va servir de magatzem i fins fa pocs anys estava sempre oberta i es podia visitar. Amb actuacions de neteja dins l'església, va aparèixer la llosa de pedra de l'antiga ara pre-romànica.
És d’una nau amb absis de planta rectangular i transsepte no sobresortint en planta, de concepció i estructura preromànica i presenta alguns elements apropats a les formes romàniques.

Església de Sant Esteve de Palau de Santa Eulàlia - (Ampliar)

L’interior de l’edifici és cobert amb voltes de canó, sobre banquetes poc acusades, construïdes amb encofrat, del qual queden les empremtes. Les voltes de la nau i l’absis, en sentit longitudinal, combinen amb la volta perpendicular del transsepte elevat. L’arc triomfal, de ferradura, d'entrada al presbiteri, i l’arc toral, que enllacen els tres espais interiors del temple, són adovellats i lleugerament passats de radi; recolzen sobre unes pilastres rectangulars coronades per impostes amb bisell, amb temes de soga.
Les impostes als arcs són en tall de bisell i força grans. En la cara que dóna a l'obertura dels arcs, presenten una decoració geomètrica en relleu, semblant en totes quatre.

Església de Sant Esteve de Palau de Santa Eulàlia - (Ampliar)

L'església conserva tres portes, totes de l'època primitiva de la construcció. La porta de la façana principal és d'un sol arc amb petites dovelles ben tallades. Aquest arc té una arquivolta de dovelles més petites que el ressegueix i que no forma relleu. És un tipus constructiu d'època romana que es desenvolupà durant els segles X i XI.
L'edifici presenta quatre finestres, totes de doble esqueixada i arcs de mig punt. Es troben en el mur frontal o de ponent i en el mur meridional de la nau i en els murs de migdia i de llevant de la capçalera. Els murs són fets amb còdols, en alguns llocs col·locats formant fileres seguides. A la part alta, i a l'exterior dels murs, els còdols alternen amb petits carreus de pedra sorrenca. També hi ha carreus a les cantonades i en els pilars dels arcs interiors.

Castell de Palau de Santa Eulàlia - (Ampliar)

El castell de Palau Sardiaca. És al sud de l’església de Sant Esteve i es troba en ruïna. Les estructures que resten permeten de comprovar que era, en realitat, un petit palau medieval, fet que corrobora també el nom de la Masó que se li dona en un document del segle XV.
Del castell-palau medieval, amb elements constructius dels segles XIII, XIV i XV, en queden poques restes. La façana principal presenta un portal adovellat, junt a una torre, encarada al sud, que presenta una finestra coronella, biforada, d'arcs de punt rodó i impostes incorbades. La columna i el capitell, gòtic amb decoració floral, es conserven en bon estat. Els murs són fets amb carreus de pedra sorrenca que s'erosionen ràpidament. A la part més baixa d'aquests murs hi han espitlleres.
Alguns elements del castell varen ser venuts anys enrera: els esglaons de l'escala interior del castell serviren per restaurar l'entrada del castell de Sant Mori. Sembla que va ser abandonat a mitjans del segle XV, durant la Guerra Civil del regnat de Joan II (142-1472), segons documents de l'època, en els que es fa constar que l'ardiaca Galceran de Sarriera (1463-1464) va ser qui deixà enrunar l'edifici. El seu successor Andreu Alfonsello (1464-1490) procedí a restaurar-lo.

Palau de Santa Eulàlia. Pintura de Lluís Roura, 2007. Gentilesa de l'autor. - (Ampliar)

Els casals. Can Batlle és un gran casal situat al sud del palau ardiaconal que ha patit nombroses reformes i afegitons al llarg dels segles. El gran portal adovellat és del 1630. Era la casa dels batlles del lloc, funcionaris delegats dels ardiaques, dels quals hi ha notícia des del segle XIV.
Can Remena o Can Geli és un gran casalot situada a l'est del castell, dels segles XVII i XVIII. A la porta hi ha un escut molt erosionat. El veïnat d’Estanyet, al nordest del terme, és format per vuit masies disseminades al llarg d’un camí, prop de la capçalera del rec Madral, a la plana antigament coberta d’aiguamolls i estanys, com ja indica el topònim. Al segle XIV, Estanyet s’esmenta com a lloc de la jurisdicció de l’ardiaca de Besalú, senyor de tot aquest terme.
La capella de Santa Maria d’Estanyet figura en els nomenclàtors diocesans del segle XIV com a dependent de la parròquia de Santa Eulèlia. És una esglesiola romànica d’una nau amb absis semicircular, probablement del segle XI. Les seves estructures han estat en gran part destruïdes o transformades.
A l’extrem septentrional del veïnat hi ha el Mas Reig o Can Gelada. En una façana del mas, vora el camí, s'hi va adossar, un cop restaurada el 1939, la creu de terme del segle XVI.

Evolució demogràfica de Palau de Santa Eulàlia. Les dades dels anys 1497-1553 s'han estimat en base als focs: 1497, 15 focs; 1553, 15 focs. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. Dades recents extretes d'Idescat. - (Ampliar)

Bibliografia
"Els meandres del Fluvià: Garrigàs, Palau de santa Eulàlia, Sant Mori". Josep Casas i Genover - Victòria Soler i Fusté. 2014. Diputació de Girona. ISBN 84-1580-817-6.

www.palaudesantaeulalia.cat------Web oficial de l'Ajuntament de Palau de Santa Eulàlia.

(Imatges base capçalera: Viquipèdia)

Escut de Palau de Santa Eulàlia.

Situació del municipi de Palau de Santa Eulàlia dins la comarca de l'Alt Empordà

Segells municipals de Palau de Santa Eulàlia. "Geografia General de Catalunya", Botet i Sisó, 1908-1918 - (Ampliar)

Nau de l'església de Sant Esteve de Palau - (Ampliar)

Església de Santa Eulàlia. 1988. Joan Segur. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Detall constructiu de la nau de l'església de Sant Esteve de Palau - (Ampliar)

Castell de Palau de Santa Eulàlia. 1988. Joan Segur. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Porta de l'església de Sant Esteve - (Ampliar)

Can Batlle de Palau de Santa Eulàlia. 1988. Joan Segur. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Església de Sant Esteve. Detall de la volta - (Ampliar)

Església de Santa Eulàlia. 1919. Josep Salvany i Blanch. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)

Carrer de Palau de Santa Eulàlia - (Ampliar)

Can Batlle de Palau de Santa Eulàlia. Viquipèdia - (Ampliar)

Església de Sant Esteve - (Ampliar)

CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice